OPINALIA

Una noia resta sola esperant un taxi. Acaba de veure’n un entremig de la multitud de vehicles que circulen per la ciutat. Amb els ulls busca la cara del taxista i aixeca la mà amb un gest hàbil i rutinari. Són les 9 del matí d’un dilluns de desembre. Avui els carrers de Barcelona estan col•lapsats, cotxes, gent, gossos, algun ciclista. La ciutat desperta la vida setmanal i la gent encara porta el cap de setmana a l’esquena. La multitud de cares, impersonals, creuen la Gran Via. Cadascuna ha viscut una vida diferent, per contra, situats d’aquella manera, tan ordenadets, un darrera l’altre, seguint un mateix pas, tots mirant cap a l’asfalt del terra, vestits amb americanes, els fan semblants. Aquest ordre només es trenca a trossets, quan es troben un grup d’amics i s’aturen enmig de la vorera per a saludar-se i parlar. La imatge és com les roques grans que sobresurten d’un riu, que lluiten per no ser empeses per la corrent i que lentament es van desgastant.

Porta uns pantalons texans i una camisa negra. Du la jaqueta a sobre de la bossa que té penjada a l’espatlla. Tot i el fred del carrer, no pensa en abrigar-se. La cara esblanqueïda amb uns tons rosats, que l’aire fred del matí va remarcant. El rostre no és seré, està espantada i no sap que fer. Té múltiples decisions per prendre, la seva vida canviarà. No sap cap a on tirar. Però sap que la seva existència ha de seguir lluny i que no pot perdre temps.

No s’adona del seu entorn, el moviment dels cotxes, el brogit de la gent, el fum, el fred que es clava en el cos recordant-nos que som humans, i per tant fràgils. El seu cos, a Barcelona, però la seva ment es mou per altres horitzons, potser passats en un indret conegut, o qui sap en temps futurs, en un escenari vague i difús.

Puja al taxi, s’asseu al seient de darrera. Deixa la bossa i la jaqueta al seu costat. El taxista no s’ha estranyat de la nova presència:
         – A donde vamos? – diu el taxista, sense ni tan sols girar-se per captar la nova companyia.
         – A l’aeroport – contesta sense ni pensar-s’ho.
Després de mirar atentament pels retrovisors, el cotxe arranca.

El taxista és un home d’uns cinquanta anys, calb, i amb un marcat accent andalús. Si hagués estat un altre dia, hauria provat d’iniciar conversa, però avui, no ho fa. Fa tres hores que ha començat a treballar i encara no s’ha posat a lloc. Per la seva memòria passen les imatges del dissabte i el diumenge. Recorda les cues a l’autopista per sortir de la ciutat, l’arribada a casa dels pares de la seva dona, en un poble petit de les terres de ponent. Recorda el partit de futbol del dissabte entre el Madrid i el Betis. Recorda la cacera del diumenge al matí amb el seu cunyat. Les xerrades amb la dona, recordant el passat, de quan es van conèixer. Recorda el brou de la sopa del divendres en arribar a Verdú. Recorda totes els actes que ja comença a enyorar i que el fan sentir viu i amo d’ell mateix.

La noia té el cap encarat cap a la finestra, pels seus ulls entren imatges de fora, semàfors en verd i en vermell, gent que creua el carrer, gossos, bicicletes, obrers que restauren les façanes. Cotxes, que avancen per un costat i per l’altre. Tocs de clàxon i algun crit fet amb mal geni. Al carrer hi neixen històries, que comencen i s’acaben en un moment i d’altres que duraran tota la vida. Quan un jove ajuda a creuar a una velleta o quan per casualitat topen dos amics de joventut. Un altre dia hauria contemplat atentament tots aquests estímuls, que sempre són els mateixos, però sempre es mesclen d’una manera diferent, recombinant la imatge. Formant històries mai creades. Avui però és diferent. El seu món interior omple la seva atenció i la concentra en sí mateixa. Pel seu cap passa la conversa que va tenir al vespre amb el Gerard, els consells de les companyes del pis de Barcelona, les llàgrimes de la mare en acomiadar-se, el crit del pare, ofès. Entren i surten de la seva consciència mentre intenta fer inventari del que du a la bossa. Ha marxat sense pensar-s’ho massa. La decisió la tenia presa de fa gairebé dues setmanes, però no esperava que els esdeveniments es succeïssin d’aquella manera i avancessin el desenllaç. Únicament porta el necesser, amb el raspall de dents i un pot de colònia.
      – Ya hemos llegado – conclou el taxista – son 12 euros.
Es desperta, poc a poc, com si en la mitja hora de trajecte, on les idees i les imatges anaven i venien sense que les pugues controlar, hagués estat dormint. S’incorpora, aixeca el cap i mira al taxista.
     – Perdoni, quant m’ha dit?
     – Doze euros, señora.
Busca a dins d’una de les butxaques de la bossa i en treu el moneder, l’obre i en mira el contingut. Treu un bitllet de 10 i obre la cremallera de les monedes. Impassible, treu monedes fins que arriba als dos euros. Els hi dóna i marxa sense dir res.