Relats conjunts: El cafè de nit
EL CAFÈ DE NIT Vincent Van Gogh 1888
El cafè estava com sempre. Ningú a la barra i els de sempre a les taules de sempre, el pèl roig del nas vermell, sol com sempre fent dibuixets en un paper groc i arrugat; aquella jove tan escotada i l’avi del bigot, ella fumant aquelles cigarretes tan llargues i primes; ell amb una mà acariciant-li l’entrecuix i l’altra al seu got d’absenta.
Nosaltres dos, acabades les classes de la universitat acostumàvem a anar-hi, per discutir i repassar els temes del dia; ens situàvem a l’últim dels quatre racons del local, allunyats de tothom…començàvem amb el Beaujolais Nouveau i acabàvem amb el Pastis arreglant el món, abans però fèiem unes caramboles.
Això era el que fèiem sempre, però aquell dia no. Vam entrar directe al billar perquè la taula del racó estava plena, hi havia un personatge francès estrany i enigmàtic que també dibuixava sobre un full groc. Més tard he sabut que es deia Pau Goguen.
Estava a punt de guanyar la partida de billar, quan el Fabien provant de fer la súper carambola de la seva vida, que li donaria la victòria…. se li escapa el pal, fa un sot al tapís del billar i la bola groga surt disparada cap al senyor Goguen, a qui li tomba el got…que alhora mulla el dibuix que estava fent.
- Cochon, je vais te tuer!!! (ens diu amb els ulls sortint-li de les òrbites)
Embogit, treu una navalla i se’ns abraona a sobre; veient-les venir ens acotxem cap a sota del billar. L’home, fruit de l’embranzida que portava, cau a la taula del pèl roig, el Vicent, fent-li fer un gargot immens al seu dibuix.
A partir d’aquí tot són crits i disputes, jo i el Fabien avancem bocaterrosa cap a la porta, com si fóssim un escamot militar reculant a la trinxera, obrim la porta i comencem a córrer. Abans he tornat a buscar la bossa que se m’havia quedat enrere.
Un cop al nostre estudi de la Rue Mouffetard, veig que tinc la bossa humida, ho palpo amb les mans, sembla un bistec… és una orella!!! … que hi deu fer?, no he anat pas a la carnisseria avui? Obro la finestra i la llenço a fora el carrer… els gats no han tardat ni tres segons a pillar-la.
Hem tardat 3 mesos a tornar al Cafè de Paris, tot estava igual, com sempre, però ni rastre del Vicent.
La meva primera aportació a Relats Conjunts
Ben lligat company… però que trista la fi de la orella d’un geni.
Una bona participació. No coneixia el teu blog, he vingut gràcies al teu comentari a la meva col·lecció. Gràcies per trobar-me!
Ei Jordi,
Merci pel la visita; és el primer cop que participo als “relats conjunts”. Espero millorar amb el temps, com el vi bo…
Ei Carme, gràcies per la visita!!!
Et col·lecionaré… i merci, no sabia que podir posar la imatge al comentari… via gravatar.com, sempre s’aprèn algo nou…
Noi, doncs has fet una estrena genial, m’ha agradat molt, però que molt i molt!
Zel, Super abraçada per tu…!
Doncs m’esperava alguna cosa més estil parvulari.
Tot i que no recordo que hi hagués una bola de billar a la història del Vincent i la seva orella em sembla una bona ficció sobre un fet històric.
Poc a poc… primer he d’arribar a l’escola!!!
Merci per la visita Skorbutto!!!
Una bona inauguració. Et felicito. Mira que ha donat versions “El cafè de nit”…
Fins aviat!
Ei Joana,
Si és que hi han tants móns, com ulls que els miren… crec que sempre hi deixem alguna cosa de nosaltres, en els relats (i no sóc un psicòpata).
Gràcies per la visita.
M’agrada que tornis ha agafar l’hàbit d’escriure…
Jajaja! Molt bon relat! Ho anava visualitzant molt i deu ni dor! Ara entenc lo de la orella! Sempre haviem estat tots enganyats! M’ha agradat molt! Aniré passant per a coneixe’t el blog!
Bona estrena. He rigut i he disfrutat amb el teu relat. Molt bé!!!
Merci Kweilan!!!
S’agraeix la visita i esperem retrobar-nos als relats conjunts…
I com no Nymnia, és una estona de cel…