Dalt del cotxe hi ha l’Astèrix que repica…
Una cosa menys. Ja tinc el permís internacional. Avui he anat a la Campana, a la Jefatura Provincial de Trafico. Vaig veure a la Web que començaven a les 8.45, o sigui que he sortit de casa a un quart, he agafat el 37. Quan hi he arribat, hi havia una cua que donava mitja volta a l’edifici! He pensat en tocar el dos cap a la feina, però no ho he fet, m’he dit “espera’t a veure com avança i si no ho fa, ja hi anirem demà a les 6 del matí”
He guardat la tanda a una noia que m’ho havia demanat mentres aparcava la bicicleta; de cop la cua ha començat a avançar ràpidament. Diuen que a les cues és un dels llocs on es noten menys les diferències, és on som més iguals, independentment de calers, origen i estudis; i sempre et sents més privilegiat que el del darrere… Hem passat tots en fila india davant dels guardes jurats de la porta, després sense cap indicació hem pujat al segon pis. Primer fer cua a informació per que em donèssin l’imprès, després omplir-los en un raconet, sort que duia boligraf…, després agafar tanda a la màquina, després pagar 9,80€ a la secció 5; i finalment baixar al primer pis i anar a la porta 4 a fer-me el permís…on un noi molt poc amable m’ho ha fet. Ja està!!!!
M’ha recordat molt a una fàbrica d’envasats, l’últim noi, crec que m’ha mirat com si fos una llauna de tomàquet fregit que havia d’etiquetar… I pensar lo ben muntat que ho tenen els d’hisenda… També m’ha semblat com si fos una gimcama o també com un formiguer on ens mòviem com formiguetes sense saber a on anar… Ara bé, no he tardat gens. 1 horeta i no se m’ha fet pesat, només de veure-ho val la pena, sempre que no tinguis pressa… és folklore… Igualet que l’Astèrix:
Ara des del terrat, miro la tele, la Vane ha anat a sopar fora amb els de la feina. M’he fet una lassanya per sopar, amb aquesta pasta nova que no cal bullir, una cerveseta freda, corre una miqueta d’aire i no tinc pressa.
He vist el Karakia, que parlava del menjar paquistanès i després he canviat a l’Espartac, que cantava “el dalt del cotxe”; m’ha fet gràcia:
De mica en mica ja es van acostant les vacances
Sort en tenim que ara ens tracten com llaunes de tomàquet a la campana. Recordo temps heroïcs quan hi passàvem hores i hores i hores esperant la tanda