OPINALIA

116è joc literari / Foto: Montse Argerich

Les nines han estat les primeres de caure a la caixa de cartró.

Sempre m’han fet por les nines. Suposo que és per alguna pel•lícula o per algun llibre llegit de jovenet; les dos coses segur que fetes a les fosques, de nit, abans d’anar a dormir. Recordo com tremolós, posava la mà a sota el llit per agafar les espardenyes, i anar al lavabo… moltes vegades no hi havia arribat, la por m’immobilitzava, i clar em llevava moll.

Les nines russes i les caixes de música amb la seva ballarina de porcellana em fan el mateix efecte. I si a més és de nit, m’empetiteixo, … no em passa el mateix amb els missals, ni les verges, ni les creus; aquests sé que no poden fer-me res. En canvi, la nina pot perdre el cap molt fàcilment i amb aquesta mirada sembla que pugui penetrar-me i dir-me coses per dintre.

Continuo per la sala d’assecar pernils, és fosca i plena de teranyines, l’olor de la sal hi ha quedat impregnada, en aquesta habitació no hi trobo res, només una caixa plena de tomàquets de penjar i uns quants pots de conserva. (els hi deixaré que no em fan nosa).

El cosidor està ple de revistes de patrons; les màquines encara estan enfilades; moltes llaunes de color daurat i a dins, plenes de fils, cremalleres, gomes,… les agulles clavades en uns coixinets petits. La sala es plena de llum, em puc imaginar la padrina, la tieta i la mare cosint tardes senceres, mentre els homes llauraven els camps. Agafo els patrons i les revistes… i cap a la caixa; la màquina de cosir la deixo, ben neta crec que pot fer goig a l’entrada.

Ja tinc la caixa molt plena i baixo a deixar-la al garatge, abans em trobo el despertador daurat de l’avi, encara funciona!. Li trec la pols i me l’emportaré al pis de Barcelona, penso que quedarà molt bé al rebedor. I pensar que una andròmina tan vella, m’hagi marcat tant la felicitat… Puntual a les 5, després de la migdiada sonava, el padrí s’aixecava i tots dos berenàvem pa amb vi i sucre, i després a passejar per l’era amb la mula i el carro… a aixecar pols pels trossos!

Baixo les escales com puc, vigilant a no caure, deixo la caixa al contenidor, el rellotge al cotxe i torno cap a dalt. Sant tornem-hi!

Només pujar em trobo un cap de nina al terra…, si ja la tenia a baix?, com ha pujat? Tanco la porta i aquest estiu no la obriré més… Surto cap al carrer, amb la motxilla faig girar la bola del món que decora l’entrada sense voler, molts països ja no hi són… M’espero per veure a on es para, és com la ruleta de la fortuna… Chicago!!! Decidit, hi anem de vacances!!!

… i la nina, com deu haver pujat una altra vegada… segur que ha estat un gat!

1a Aportació als Jocs literaris de JM Tibau