OPINALIA

Dono per acabada la sèrie de Fragments de Textos trobats al meu PC… M’ha fet gràcia rellegir-los i crec que són fruit d’una etapa molt introspectiva de la meua vida. Però s’han acabat, com a mínim les parts aprofitables… Ara toca viure per omplir-me de nous colors i experiències!!!

La cuina és austera. Els armaris, estrets i no massa alts. Anys enrera eren blancs, ara encara que una mica més groguencs, d’un color d’entre vainilla i sabó, continuen igual, sense cap canvi. Les rajoles, unes de color perla i les altres negres, configuren una teranyina simètrica, com un tauler d’escacs, només trencada per alguna peça nova que ha substituït la original, esberlada pel temps, la humitat i el greix. En un racó de la sala un home està sopant. Menja un plat de verdura i beu vi.

És un home d’uns cinquanta cinc anys. Alt i prim, la cara esbarrada i calb. Va vestit amb una camisa de franel•la amb ratlles negres. Porta els dos botons de dalt de la camisa desbotonats deixant entreveure el pit i quatre pèls blancs, mal ordenats.

Des del menjador arriba el so del televisor. Fa tres hores que l’ha engegat, llavors, pretenia mirar el partit de bàsquet del Joventut. Ara el partit ja s’ha acabat i no en sap el resultat. Tampoc li importa.

- La he tornada a pegar – exclama amb veu solemne mentre esclafa un tros de patata bullida amb la forquilla fins a deixar-la puré.

A la sala no hi ha ningú. Ha parlat per a sentir-se a si mateix, perquè les coses moltes vegades cal que ens les diguem en veu alta per adonar-nos que són certes i que fan mal.

No continua, ja ha contat el desenllaç, la resta, el camí que han seguit els fets, se la conta per dintre, no necessita remarcar-la. Té el rostre somort, absent. Impassible, fa un glop de vi. No treu la mirada del plat. De cop s’aixeca buscant el setrill que ha deixat a sobre el marbre de la cuina. El troba, l’agafa i torna cap a la taula. Unes gotes cauen sobre el trespol, i poc a poc s’escampen formant una bombolla petita.

Els seus moviments són lents, no es nota ímpetu en els seus gestos. Sembla que vulgui que el temps corri, té pressa perquè el dia avanci. Els segons però van lents, poc a poc com les gotes que van caient, una després de l’altra, a dins de l’aigüera. La seva ment recorre l’ahir i s’atura fins fa una hora, a les 9 del vespre del 18 de desembre.

L’home s’aixeca, deixa el plat amb restes d’oli i bròquil a la taula i marxa cap al menjador. S’emporta el vas i agafa una ampolla de vi de l’armari. No s’adona que l’aixeta de la pica vessa, tampoc apaga els llums.

A la televisió parlen de Galícia. Surten imatges de les platges plenes de petroli, aglomeracions de gent indignada que criden i es manifesten per no perdre els seus llocs de treball. Va canviant de canal fins que s’atura en un. Fan una pel•lícula. En condicions normals no s’hauria aturat en aquest canal, però en aquests instants, no sap ni que mira, les imatges passen davant dels seus ulls i reboten altre cop cap enfora sense ni tan sols deixar-ne empremta. Hi ha dos nenes que són molt amigues i volen que els seus pares, que estan separats, s’enamorin un de l’altre perquè així esdevindran germanes. S’emociona i una llàgrima li baixa, repassant-li les formes del rostre. Traurà la llengua i l’engolirà.

Sobre de la tauleta de davant el sofà hi ha una fotografia emmarcada. És l’únic element de la sala que té una finalitat decorativa. Els mobles són buits i la taula també resta nua. Anys enrere quan vivien tots tres havia estat plena de color. Els quadres de punta de coixí, un paisatge del Rufes trencaven el blanc de les parets, fotos de la nena quan va fer la comunió.

Apaga el televisor i va a dormir. A la ment hi té gravat el soroll del cop, brusc i intens, de la porta de casa seva al tancar-se. Un so que sap que no podrà esborrar mai més.