OPINALIA

DEMANANT UN TAXI Lisbeth Firmin 2004

Una paia espera un taxi. Està sola. Sembla que darrere d’aquella furgoneta de macarres en veu un. Fot un crit i es llença a la calçada per parar-lo. És un puto dilluns a les 9 del dematí. És molt aviat, però lo carrer està ple de penya, gossos, bicicletes… Es nota que la gent encara porta la ressaca del cap de setmana. Com un ramat de corders, desconeguts pasturant per la Rambla de Ferran. Tots tenen les seues històries, los seus maldecaps, les anades d’olla que els fan únics. Però tal com caminen, un darrere l’altre els fa semblar clons. Tot aquest ordre només se trenca de tant en tant, quan uns xungos se paren al mig per fer los seus trapis, tot fumant-se un porro. Són com un whisky on the rocks, que suren entre el magma de la societat, però que amb lo temps se desfaran.

Ella porta uns texans que li foten un bon cul i la camisa negra que porta, deixa entreveure una bona regatera. Deu tenir calor, porta la jaqueta de cuir per sobre de la bossa que té penjada a l’espatlla. I mira que fot fred, però no s’abrigarà, no!  Segur que és tot foc… Però no se veu tranquil·la, segur que li preocupa alguna cosa. Pots pensar!  Segur que l’ha deixat el manso i ara no sap pas que fotre.

Puja al taxi, s’asseu al seient de darrera. El taxista fot com si no hi fos:
         – A donde vamos? – diu el taxista, mentre es furga el nas.
         – A l’aeroport d’Alguaire – contesta sense ni pensar-s’ho.
Després d’engegar el taxímetre, el taxista arranca, cagant llets.

El taxista és un xaval de 35 anys, calbet i amb un marcat accent “pixa”. Un divendres a la nit li hauria tirat els trastos, però avui passa. Fot tres hores que ha començat el torn i encara no s’ha despertat. Encara té ressaca del cap de setmana a la Florida, no se pot treure del cap el “pipipi, plas, plas” i l’alè de tabac barrejat amb tònica i Tanqueray no li marxa ni amb aiguarràs. Recorda la farra que va començar el divendres i que fa 6 hores que ha acabat; de com feien el merda amb lo cotxe, los trombos, les curses… Una farra que ara ja comença a enyorar.

Ella mira per la finestra però no es fixa en res… Ni en los cotxes, ni los obrers que curren arreglant les façanes, ni los clàxons, ni los crits d’algun carallot. Al carrer hi neixen històries, que comencen i s’acaben en un moment i d’altres que duraran tota la vida. Un altre dia s’hauria enxopat de totes aquestes coses que passen pel carrer, mirar coses la relaxava. Avui però és diferent. Tota l’estona dóna tombs sobre les ximpleries que li han passat aquests dies. Pel seu cap passa la xerrada que va tenir amb el seu manso, el Gerard, les rucades que li aconsellaven les bledes amb les que compartia pis a Barcelona, l’enrabiada que va pillar sa mare al acomiadar-se, el crit de cagundeu del pare. Entren i surten del cap mentre revisa tot el que porta a la bossa. Ha marxat a cop calent. Fotia dos setmanes que li donava voltes, però no esperava cagar-la d’aquesta manera. Únicament porta el necesser amb el raspall de dents i un pot de colònia.
      – Ya hemos llegado – conclou el taxista – son 12 euros.
S’incorpora, aixeca el cap i mira al taxista.
     – Perdoni, quant m’ha dit?
     – Doze euros, señora.
Treu el moneder, li dóna un bitllet de 10 i obre la cremallera de les monedes. Sense pressa, treu monedes fins que arriba als dos euros. Els hi dóna i marxa sense dir res.

Abans de sentir el plac de la porta mentre es tanca, se sent l’anunci dels Jamones El Charro. Això la fa somriure.

RE-Redacció d’un text antic: Fragments (I)

Una altra aportació als Relats Conjunts