Passejant pel Colorado no em vaig poder estar de fotografiar aquest banc, em va agradar tant que a partir de llavors m’hi vaig començar a fixar; i al final n’he retratat 3 o 4 més.
Mr. Bench (banc en anglès)
Crec que de bancs n’hi deu haver de mil maneres, de fusta, de pedra, de ferro..., d’una plaça o de dos, amb barana i sense, de cara i d’esquena,… i cadascú els usa a la seva manera, per dormir, per conversar, per observar, per jeure, per riure…
Crec que n’hi hauria com per fer un Bloc a l’estil el de l’USD a una sortida digna o podria ser el punt de partida dels Relats Conjunts, perquè des dels bancs es poden pensar i viure moltes coses!!!
Us el presento: és diu Mr. Bench i està situat prop del Bright Angel Point, un punt des del que comencen excursions que s’endinsen cap a dins el Grand Canyon fins arribar al riu Colorado. Si t’hi asseus pots contemplar el paisatge i descansar, l’única “pega” és que no està a la sombra… i com a mínim a l’estiu allí hi fa calor. A vegades al costat d’una gran meravella no ens fixem en coses petites que igual sense elles la experiència no seria la mateixa… Que hauria estat sense el teu repòs!!!
A 25 metres n’hi havia un altre, el Mr. Wood; molt més treballat, però no per això menys còmode.
Hem deixat Las Vegas, i hem enfilat cap a Flagstaff on demà deixarem el cotxe, per agafar l’avió cap a Los Angeles.
Avui hem recorregut les 123 primeres milles de la Route 66 a Arizona, des de Topock fins a Seligman, on passarem la nit.
Les primeres 25 milles són desertiques, no ens hi hem trobat ningú, la carretera està bastant deixada (crec que expressament) però s’hi circula bé, de tant en tant és troben neumàtics al voral. Tens la sensació de descobrir un lloc nou, abandonat en el temps. La carretera fa lleugeres “esses” i algun canvi de rasant, però és plana.
A la milla 25 hem trobat un poble, Oatman, l’han mantingut com a principis de segle, com a les pel•lícules de pistoleros, hi havien mules pels carrers, les cases de fusta, un bar amb gent que tenien les típiques pintes, barba gris, gorra, només els hi faltava el rifle… A més no hi havien turistes, semblava de veritat (suposem que no ho és del tot, cada migdia fan una demostració de tir…) Després hem sabut que no hi passa massa gent a l’estiu; fa massa calor i molts americans ja treballen… la temporada alta és primavera. Tres kms més tard hi havien unes mines, de quan buscaven or… Després hi ha un tram de carretera de muntanya, amb corbes, pujades i baixades… I l’última part que hem fet, des de la 44 a la 123; és troben gasolineres, bars, cotxes d’època, reproduccions diverses dels anys 50, clubs…, hi ha un tren de l’època… És tot rectes i fa més fresca; tornem a estar molt a prop del Grand Canyon. Hem passat per la Reserva dels Hualapai, però no ens hi hem aturat… Hem sopat a les 20.00; a les 20.30 tancaven; aquí el menjar sempre és bo! Tot està ple de cartells i preparat pels motards, però en aquesta època està buit i també s’agraeix. No sé com ens anirà a Califòrnia, però aquí no hi ha cap problema per l’allotjament, n’hi han molts; avui hem regatejat i tot; el motel està regentat per indis!
Ho hem comentat…