T’animes a participar en la portada d’Un bloc de contes, relats i pensaments?
+ Info a: http://www.opinalia.com/concurs/?p=468
M’agrada desvestir-te. Poc a poc, gaudint de cada capa.
Mentre van caient les capes, una a una, intento imaginar que hi haurà darrere, amb què em sorprendràs, quins nous sabors i colors amagues.
Com un nen petit, àvid de sensacions i noves experiències, descobrir amb delit noves olors que desprèn la teua pell blanca, justament torrada.
Sota la teua pell blanca s’hi amaga segur, una explosió de goig i plaer.
Des de que el meu amic et va descobrir i em va explicar els teus secrets, les nostres trobades són continues, una vegada al mes com a mínim. Mai em falles i jo et segueixo fidel com el primer dia.
Cap al vespre, després d’un dia dur; quan el cap ja necessita repòs i es comença a enterbolir la ment, m’aturo davant de la fruiteria del carrer Mallorca i compro 3 cebes tendres. Més tard a l’Àrea agafo una safata de carn picada i un bric de beixamel. Arribo a casa i em poso el davantal:
Primer tallo la ceba en trossos ben petits, la dauro a la paella amb una xic d’oli. Desprès la carn i una culleradeta d’espècies preparades per fer salsa “Putanesca” (hi ha all, olives seques, peperoncino,…); que vam comprar a Roma en un d’aquells locals amb encant, ara ja farà 3 anys.
Quan ho tinc ben daurat hi afegeixo un pot de tomàquet triturat dels grans i deixo que faci xup-xup una estoneta. I després la part que més m’agrada! Com que la safata del forn està molt rovellada, -ja se sap que les coses de l’IKEA, no són per sempre- faig servir un motlle de fer pastissos.
Primer una capa de pasta, després la salsa i a sobre beixamel. Pasta, salsa i beixamel. Pasta, salsa i beixamel. Pasta , salsa i beixamel… i a dalt de tot ple de formatge ratllat, com si fos una d’aquestes cases de palla que surten als contes.
Al forn mitja hora i… el dia es recorda més distant, els colors comencen a inundar-me la cara, els gestos es relaxen. Al cap i a la fi, ha estat un bon dia.
Lasanya amb forma de pastís de carn
DEMANANT UN TAXI Lisbeth Firmin 2004
Una paia espera un taxi. Està sola. Sembla que darrere d’aquella furgoneta de macarres en veu un. Fot un crit i es llença a la calçada per parar-lo. És un puto dilluns a les 9 del dematí. És molt aviat, però lo carrer està ple de penya, gossos, bicicletes… Es nota que la gent encara porta la ressaca del cap de setmana. Com un ramat de corders, desconeguts pasturant per la Rambla de Ferran. Tots tenen les seues històries, los seus maldecaps, les anades d’olla que els fan únics. Però tal com caminen, un darrere l’altre els fa semblar clons. Tot aquest ordre només se trenca de tant en tant, quan uns xungos se paren al mig per fer los seus trapis, tot fumant-se un porro. Són com un whisky on the rocks, que suren entre el magma de la societat, però que amb lo temps se desfaran.
Ella porta uns texans que li foten un bon cul i la camisa negra que porta, deixa entreveure una bona regatera. Deu tenir calor, porta la jaqueta de cuir per sobre de la bossa que té penjada a l’espatlla. I mira que fot fred, però no s’abrigarà, no! Segur que és tot foc… Però no se veu tranquil·la, segur que li preocupa alguna cosa. Pots pensar! Segur que l’ha deixat el manso i ara no sap pas que fotre.
Puja al taxi, s’asseu al seient de darrera. El taxista fot com si no hi fos:
– A donde vamos? – diu el taxista, mentre es furga el nas.
– A l’aeroport d’Alguaire – contesta sense ni pensar-s’ho.
Després d’engegar el taxímetre, el taxista arranca, cagant llets.
El taxista és un xaval de 35 anys, calbet i amb un marcat accent “pixa”. Un divendres a la nit li hauria tirat els trastos, però avui passa. Fot tres hores que ha començat el torn i encara no s’ha despertat. Encara té ressaca del cap de setmana a la Florida, no se pot treure del cap el “pipipi, plas, plas” i l’alè de tabac barrejat amb tònica i Tanqueray no li marxa ni amb aiguarràs. Recorda la farra que va començar el divendres i que fa 6 hores que ha acabat; de com feien el merda amb lo cotxe, los trombos, les curses… Una farra que ara ja comença a enyorar.
Ella mira per la finestra però no es fixa en res… Ni en los cotxes, ni los obrers que curren arreglant les façanes, ni los clàxons, ni los crits d’algun carallot. Al carrer hi neixen històries, que comencen i s’acaben en un moment i d’altres que duraran tota la vida. Un altre dia s’hauria enxopat de totes aquestes coses que passen pel carrer, mirar coses la relaxava. Avui però és diferent. Tota l’estona dóna tombs sobre les ximpleries que li han passat aquests dies. Pel seu cap passa la xerrada que va tenir amb el seu manso, el Gerard, les rucades que li aconsellaven les bledes amb les que compartia pis a Barcelona, l’enrabiada que va pillar sa mare al acomiadar-se, el crit de cagundeu del pare. Entren i surten del cap mentre revisa tot el que porta a la bossa. Ha marxat a cop calent. Fotia dos setmanes que li donava voltes, però no esperava cagar-la d’aquesta manera. Únicament porta el necesser amb el raspall de dents i un pot de colònia.
– Ya hemos llegado – conclou el taxista – son 12 euros.
S’incorpora, aixeca el cap i mira al taxista.
– Perdoni, quant m’ha dit?
– Doze euros, señora.
Treu el moneder, li dóna un bitllet de 10 i obre la cremallera de les monedes. Sense pressa, treu monedes fins que arriba als dos euros. Els hi dóna i marxa sense dir res.
Abans de sentir el plac de la porta mentre es tanca, se sent l’anunci dels Jamones El Charro. Això la fa somriure.
RE-Redacció d’un text antic: Fragments (I)
Una altra aportació als Relats Conjunts
Avui ha estat com un primer dia de curs; retrobar l’ordinador, el telèfon i els companys de feina. Des del 24 sense treballar. Em quedava una setmana de vacances i gràcies a la crisi, que permet menys exigències, la he gastada…
No ha estat un dia gens dur, un d’aquells dies d’anar fent, poc a poc i sense presses.
Enrere queden unes festes molt tecnològiques:
Veure en 3D la nova pel·lícula del Cameron; amb una paperina de les grans de “xuxeries” (apart d’aquesta també hem vist Julie&Julia de la Meryl Streep i New in Town de la Renée Zellweger).
Passejant pels centres comercials, buscant alguna cosa per demanar als reis.
No crec que calgui ser massa llest per trobar 2 o 3 faltes d’ortografia en aquestes imatges. Ei que “jo no sóc tonto”! Personalment m’agrada el “xabó”. Trobo que és una paraula de xiquets.
"xabó"
"a red"
… I finalment l’auto regal de reis. Una guitarra, uns timbals i un micro… Feia temps que no recordava allò de jugar amb els regals fins al dia d’anar a l’escola… Com un nen petit, igualet! Com ha canviat el món de les videoconsoles des de l’Alex Kidd.
Alex Kidd in Miracle World (1985)
PS: Queden 15 dies per presentar Posts al Premi a la millor entrada. La iniciativa va sortir al suplement de Cultura de l’Avui la setmana passada! Merci a tothom pel suport (gairebé ja hi han 80 textos presentats)
El regal de reis és per…
Dins de la blogosfera hi ha un petit sistema amb dos grans astres; el planeta Clàudia i el Lluc; d’on hi gira al voltant la Maia i el Jordi com satèl·lits… és la Kudifamily. El Blocaire Invisible ha estat molt content de descobrir aquest nou univers i li ha costat, però al final entre els reis mags i el blocaire han trobat un detallet… Me l’he trobat al terrat, dins d’un gran mitjó vermell (que deixo per què me l’omplin).
Tot va començar quan un dia és va plantejar un enigma casolà. En aquesta galàxia per algun motiu els mitjons es perden i desapareixen les parelles. Van sortir diferents interpretacions, des d’un forat negre aprop de la secadora fins a que la força gravitatòria del Lluc els feia desaparèixer…
Per si de cas fos només falta de pràctica; aquí us deixo lo que m’he trobat a dins del mitjó:
Feu click a la imatge per veure el regal
És un Joc de Parelles, un Memory, de mitjons, és tracta de trobar les parelles. Jo l’he fet en 2.40! Tot un rècord!!!
Si el voleu instal·lar a la Web o simplement jugar-hi sense estar connectats a Internet. Es pot descarregar fent clic aquí
Bon Blocaire Invisible 2009!!!
El diumenge ens vam ajuntar per fer quatre tocs.
Va costar molt trobar xandall, samarreta i encara més bambes. A casa dels pares, ja només em queda un pijama i unes espardenyes; algun jersei de l’any de la picor i poca cosa més…
Al final vam ser set. Un tres contra tres i un porter; amb mig camp i dos hores en vaig tenir prou per recordar músculs que no sabia que existien. De tant en tant va bé descobrir que el temps passa i que cal cuidar-se.
El resultat, lo menys important!!! I les pintes que feiem, tela…marinera!
La foto del partit
El Frodo va fer unes quantes voltes a la pista que déu ni do… Està en forma el gos… Tot i estar sempre al sofà!
P.S. Ara ja no cal saltar les valles per jugar a futbol, les pistes del col•legi són obertes… I sort, que sinó igual hauriem de lamentar ferits!
…Perquè sempre hi han coses bones per les que somriure, en les que pensar i per les que seguir!!!
Bon Nadal i bones festes per tothom; quedem-nos amb les bones coses…
Que cap crisi ens faci abaixar el cap…
Ho hem comentat…