El Gòlfix va ser l’encarregat de substituir al barrufet pencaire a la fàbrica. No es coneixien d’abans, però poc a poc van anar estrenyent els seus vincles; el pencaire tot el dia barrinava i el Gòlfix, s’ho mirava sense molestar-lo i aprenia en silenci. Un cop el barrufet pencaire va abandonar l’empresa i marxà cap a Ventdelplà, el Gòlfix va ocupar-ne el lloc. Mai més ningú va trobar a faltar al pencaire, a excepció del Gòlfix, es clar.
Semblaven la mateixa persona, tots dos en sabien molt de l’ofici, però a diferència del pecaire, el Gòlfix sabia parar i agafar aire. No es prenia les coses tan a la valenta. Tot i ser un marrec escanyolit i amb bigoti, semblava com si tingues 50 anys, amb el pes de l’experiència.
Codornix, un parent del Gòlfix, avui l'Astèrix ha fet 50 anys!
Aquesta setmana, el Gòlfix ha anat a la central a donar uns cursets de formació als companys de l’empresa. En principi no hi volia anar; haver de dormir una nit fora de casa, fer un llarg viatge, matinar… Però com que no vol que li passi lo mateix que al pencaire, hi ha anat. De petit sempre li havien dit que s’havien d’aprendre moltes coses, per poder llaurar-se un bon futur; ara a la fàbrica, comprovava que potser era cert en un món just i ideal, però que en aquella fàbrica, qui més sap, més feina té, més es cansa i menys l’ajuden… Per tant a repartir coneixements i feina!
La central estava a 6 hores en cotxe, 1 hora en avió o 3 en tren. La decisió, claríssima. En un tren que vola -va pensar- si no perquè li diuen “ave”?
Es va llevar a les 6, va agafar un taxi, i a les 7 estava sentadet al tren, esperant que comences la peli. La va seguir sencera i li va agradar. Es deia “El último voto”, amb el Kevin Costner. La pel·lícula estava centrada en un petit poble de Nou Mèxic als Estats Units, on hi viu el personatge principal, que té a les seves mans el vot que decidirà el president dels Estats Units (estan empatats), ja que el seu (que va emetre la seua filla per ell) no es va comptabilitzar per un error informàtic, i es veu que la llei d’aquell Estat permet a l’elector tornar a votar… Li va agradar perquè descobria els polítics i els seus publicistes, els enganys, tot amb la finalitat de governar; clar que en un món ideal la finalitat és servir els seus ciutadans. Igualet que a Santa Coloma!
Serveix? Però per a quí?
Un cop a la capital, plena d’obres, per unes olimpíades que no s’han guanyat… Al veure’l li van fer una molt bona rebuda, el van dur a dinar, i al vespre li van fer un minitour pel centre de la ciutat, parant a fer una canya en un bar, El tigre, … L’hotel on s’allotjava, xulo, xulo… tenia una bicicleta estàtica a l’habitació i donava a una terrassa privada… La gran llàstima, que no hi havia satèl·lit… i es va perdre el capitol de Ventdelplà, qui sap si hi hauria vist al barrufet pencaire!
El segon dia el Gòlfix els va ensenyar tot el que sabia i els va demanar que fessin pràctiques, perquè tal com deia el barrufet pencaire, la única manera d’aprendre és practicant.
Al final, un torna de la capital trencant tòpics… si és que no són tan mala gent, si a més cauen bé i són simpàtics! I lo més gros, treballadors… Al Gòlfix, gairebé li sap greu el 4-0, però és que el Gòlfix sempre ha estat molt de l’Alcorcón!
De tapeo per Chueca
La última rialla del dimarts la va fer quan el Bio, l’amic que viu a Anglaterra, que havia vingut a passar la nit a casa del Gòlfix, va entrar a una botiga que hi ha prop de casa, que és diu La Flor del Olivo, i va preguntar si tenien coca-coles! La gràcia és que la botiga és una drogueria. Què n’és d’important saber posar un bon nom al negoci… A prop n’hi ha una que es diu Macxipa, perquè ven pa…
Ho hem comentat…