Un bloc de contes, relats i pensaments

Quan un cop a dins, la infermera li ha dit “aprieta el puño”, el meu germà ha fet cara d’interrogant. “Tanca la mà” li he dit jo. Generalment entén castellà, però crec que no sap què és el “puño”. Abans tampoc sabia què era una “servilleta” però jo li vaig explicar que volia dir tovalló i no se n’ha tornat a oblidar. Desprès hem anat a esmorzar amb el meu pare. El meu germà li ha fet il·lusió que hi anéssim tots tres. Ell no dissimula les seves emocions. Sempre sé si està alegre o trist, tranquil o nerviós. Desgraciadament també és fàcil saber quan està enfadat i millor no acostar-s’hi.

S’ha pres una Coca-cola, com sempre. Ja me’l emportava cap al taller quan m’ha dit que primer havíem de tornar a casa a buscar la seva bata. Després a l’autopista m’ha avisat de la sortida que havíem d’agafar. Sempre ho fa. És com un GPS. El problema és que com parla amb gestos, per saber què em diu l’haig de mirar i és una mica complicat conduir al mateix temps.

Quan hem arribat, el seu grup i el seu monitor estaven al jardí. El meu germà té la vida dividida en parcel·les i de la mateixa manera que si ens trobem algú del taller quan anem pel carrer l’ignora totalment i té un atac de vergonya, ara que estàvem al taller la ignorada he estat jo. El seu monitor li ha hagut de demanar que em digues adéu i ell ha aixecat la mà i m’ha mirat tímidament.

Desprès he anat a treballar i el meu dia ha deixat de ser especial.

Veig escrit al sobre de la carta que m’acaba d’arribar: “On her Majesty’s secret service“. Caram! Com a les pel·lícules! M’han escrit del MI6? Em volen reclutar per a alguna missió perillosa? L’obro tot emocionat.

Dins, em parlen d’una enquesta molt important a la que volen que participi. Em miro altre cop el sobre, decebut. Resulta que la meva ment, acostumada a llegir en diagonal i interpolar significats a partir d’estructures conegudes, havia afegit el “secret” a l’eslògan. L’envien els del departament d’estadística del govern, que també estan al servei de sa majestat però fan feines més públiques i burocràtiques que en James Bond.

Miro la lletra petita. “Les dades de l’enquesta es mantindran en el més absolut secret”. Ah, potser no anava tan desencaminat! Més avall posa: “I com a compensació per la seva ajuda, li regalem aquests sis segells”. Ves per on. Espero que en 007 cobri més per la seva feina, sinó no li arribarà ni pels martinis.

Publicat el 26 de desembre de 2008 a http://bloguejat.blogspot.com/ per Salvador Macip

Arriba l’estiu a la campinya i comencen a proliferar els signes que un reconeix com propis de l’estació. Els supermercats ofereixen mobles de jardí a preus rebaixats. Els aparadors de les botigues de roba s’omplen de maniquins amb bermudes i mànigues curtes. Els restaruants pengen cartells anunciant les seves terrasses. Res que faci sospitar que aquí “estiu” vol dir dies ennuvolats amb temperatures al voltant de 15 graus, nits gèlides, i pluges tan intermitents com sempre. Així perquè caram s’entesten en negar la realitat?

Jo, com un passerell, m’he comprat tot l’equip de l’”estiu perfecte” (barbacoa inclosa) i me’l miro aparcat al meu jardí, acumulant aigua sense que trobi el moment per poder sortir a estrenar-lo. M’han ben enganyat. Bermudes? Però quan volen que me les posi? Potser dins de casa amb la calefacció encesa. Sopars a la fresca? Sí, però amb un abric de llana. Almenys tinc el consol que no sóc l’únic que ha picat: cada dia veig gent que va cap a casa amb caixes que posen “Taula de jardí plegable”, “barbacoa portàtil” o (aquest és el millor de tots) “Para-sol extra gran”. Il·lusos.

No sé si se suposa que tot plegat ha de canviar durant les properes setmanes (començo a témer que no) i finalment podrem gaudir de tots els gadgets que ens hem comprat. Més aviat tinc la sensació que els anglesos sublimen la seva necessitat d’estiu fent veure que tot va bé i invertint diners en trastos inútils per reforçar la seva coartada. Què hi farem, ens hem d’adaptar als costums locals. Avui mateix vaig a comprar unes lampadetes de jardí, que aniran perfecte per il·luminar totes aquestes nits que no passem sota la llum dels estels.

Publicat el 26 de juny de 2008 a http://bloguejat.blogspot.com per Salvador Macip

A vegades hi ha llibres , o fragments, que són el mirall d’un bocinet de la teva vida.

Jo tenia una amiga que vivia a 600 km de la meva ciutat. Les nostres families eren amigues i de petites ens veiem aproximadamente un parell de cops l’any. D’adolescents vem començara a viatjar soles i ens visitavem sovint. Després van venir les respectives parelles, casaments i criatures, més o menys al mateix temps. El ritme de visites va afluixar, pero no van parar mai, ens escriviem ( cartes de debó, de les que poses en un sobre i confies a una solitària bústia de carrer) i sobretot, parlavem per telèfon.

Un estiu em van deixar “ Corazón tan blanco” de Javier Marias. Va ser el meu primer Marias, i em va encantar tot ell: la història de família, el personatge, la manera d’enfocar les coses, el fet de que a vegades fos políticament incorrecte… , Quan vaig arribar a a pàgina 161, hi vaig trobar un paragraf que reflectia al meva amistat al llarg dels anys amb la meva amiga Cecilia

” .. también nos echamos de menos (vagamente de menos) cuando no estamos juntos, una de esas personas (en la vida de cada cual hay cuatro o cinco, y de ellas se sufre en verdad la pérdida) a las que uno está acostumbrado a informar de lo que le ocurre, es decir, en las que uno piensa cuando le sucede algo, divertido o dramático, y para las que uno acumula hechos y anécdotas. De buena gana se aceptan reveses porque van a relatarse a esas cinco personas. “esto tengo que contárselo a Berta”, piensa uno (pienso yo, muchas veces)”

Al cap de poc temps, la Cecilia va tenir un càncer i va morir, i si, és una d’aquelles persones que de debó trobo a faltar. Em va costar temps deixar de pensar ” això li explicaré a la Cecilia i ens pixarem de riure”, amb el temps ho he assumit, però cada vegada que he rellegit Corazón tan blanco ( que ho he fet un parell de vegades ) no he pogut deixar d’associar-lo a Cecilia.

Publicat el 24 d’octubre de 2008 a http://viuillegeix.blogspot.com per Viu i Llegeix

Ara que han sortit les llistes dels més venuts per St Jordi, he recordat un fil de discusió del QL sobre el tema.

Una vegada vaig llegir o sentir a algú que deia que a ningú se li acudiria, per tal d’avaluar la qualitat d’un vi, publicar la llista dels vins més venuts. El més venut deu ser el Don Simon, i no crec que ningú consideri que és el millor vi del mercat. Es un vi de consum, funcional i hi ha qui el consumeix i qui el troba dolentíssim.

Si un no està avesat a tastar vins, no cal que li vinguin amb els vins més cars i més deliciosos, que no els sabrà apreciar. A mida que  els vas tastant els vas apreciant millor, i potser amb el temps acabes sent un bon coneixedor . Pots acabar apreciant un vi de molta qualitat, però potser no coincideix amb els teus gustos. O potser t’agrada, però no és de molta qualitat. Però tampoc cal ser un expert per poder disfrutar d’un vi (en això jo estic en l’estadi de poder si m’agrada o no, els disfruto i punt).

Amb el llegir, tres quarts del mateix. A mida que vas llegint, et tornes més exigent i pots apreciar més detalls i més coses del que llegeixes. Llibres que llegeixes al principi de la teva “carrera de lector” i vas trobar magnifics , quan tens més experiència lectora els trobes fluixos perquè has aprés a fixar-te i apreciar altres coses. O potser trobes que no està molt ben escrit però la història et segueix fascinant…..

De la mateixa manera que hi ha cursets de tastavins, hi podrien haver cursets de lectors, on ensenyessin a fer la “cata literaria del llibre” i fixar-se amb tot el que un llibre et pot oferir. Suposo que la gent que s’hi dedica ja ho fa, però com a lectors aficionats, no estaria malament.

En fi,que tots els llibres tenen el seu públic i si per la raó que sigui un autor arriba a un públic molt ampli, haurem aconseguit un bon vi de taula i un escriptor que haurà fet calers escrivint!!! ( enveja cotxina que ens fan). Potser al cap dels anys ningú recordarà la seva obra, però haurà contribuït a fer passar una bona estona a molta gent i potser haurà contribuït a que algú s’aficioni a llegir amb els seus llibres.

Publicat el 8 de maig de 2009 a http://viuillegeix.wordpress.com per Viu i Llegeix

BESSÓ, Pere
Iteràncies, interferències i grafitis

El telar, en relació al teixit, es allà on es produeix la tela, el text del poema. Les roses, “tres germanes”, podria referir-se a una metafòrica santíssima trinitat: l’autor, l’obra i el lector.

M’agradaria poder modular el temps. Alentir-lo quan he de fer moltes coses i fer-lo girar més ràpid quan no tinc res a fer. Per què hem de córrer tantes vegades i esperar que passi el temps en moltes altres?

Sempre presses, sempre!!! I al final per res. Per tenir les coses abans… I ara què?

Aquesta setmana hem anat de bòlit, a més “ens queden tantes coses a fer i ens queda tan poc, temps per fer-les”, nanananaaa…

Dimecres va arribar un amic a casa, el Bio, sopem, parlem, buidem mitja ampolla de Ratafia (hauria tocat l’SLOW). El dijous, a l’oficina avorrint-me, sense feina (hauria premut el FAST FOWARD); anem a la presentació d’unes noves oficines. Xules, molt xules i per sopar un Durum Kebap. Després l’altra meitat de la Ratafia i de les 6 cerveses del Lidl, ja no en queda cap. Divendres: histerisme a la feina i treballant fins a les 9 del vespre (aquí l’STOP). Dissabte continuant la feina a casa, 1000 mails. Diumenge, a la platgeta pel matí i per la tarda, a tornar a treballar, dinant al Mc Donalds (una de nova, la NYC Crispy, hauria premut el PAUSE), dilluns sense aixecar la vista del PC i amb alguna mala contestació… PER FI avui sembla que ja veig la llum del final del túnel.

Demà al matí aniré a fer-me el carnet de conduir internacional (fa una setmana que ho enredereixo), perquè d’aquí a dos setmanes ja serem a Chicago; d’aquí a tres, a las Vegas;  d’aquí a quatre, a San Francisco; i d’aquí a cinc,  a treballar una altra vegada.

Uns bitllets d’avió que vam comprar amb 2 mesos d’avançada i haurem de córrer, córrer per tenir-ho tot llest i estudiat -potser és millor així, ja explicaré-. Pensar que fa un mes volia mirar tantes pelis en VO com pogués (al final 0)… I ho volia reservar tot, al final, a l’aventura… Només em venen al cap pizzes, blues, foc, bulls, Jordan, Colorado, el pont de la Mapfre,…

Deuen ser necessaris aquests dalts i baixos, sinó potser tot seria massa constant.

Ara que hi penso, és com la pel•li de Click, de l’Adam Sandler. (si, sap greu però m’agraden aquests films, són un fart de riure!; Zoolander és insuperable!)

Em faré bri d’aire.
M’enfilaré a un vent alat
que em dugui fins a tu.
T’abraçaré silenciosament
i em faré xica com no res.
Cercaré un porus de la teva pell,
el besaré i s’obrirà
la porta d’entrada.
Faré cap dins, de puntetes,
cercaré qualque lloc
que m’abelleixi
i hi restaré callada.
Seré sempre a prop teu,
sense torbar-te.
Tu m’hi sabràs.
I el batec del teu cor
em bressarà els somnis.
Faré el que sigui…

Publicat el 3 d’abril de 2009 a http://oasisideserts.blogspot.com per Isabel de Yzaguirre

En els silencis
em prenen enyorances
-en les absències,
en els ressons del temps.
Arran de pell
les teves mans em manquen
traçant camins tendres
pel meu cos.
Els llavis desficiosos,
amarats l’un de l’altre,
nuades pel desig les ànimes,
profundament t’enyoro
dintre meu.

Publicat el 3 de juliol de 2009 a http://oasisideserts.blogspot.com per Isabel de Yzaguirre

Sempre t’enyoro, el temps és las,
cauen els jorns amb pas pesant.
En els quefers dels dies
enfilo moments d’oblit.
Desperta el cos adés i ara
-fúries salvatges nien al llit.

Publicat el 12 de setembre de 2009 a http://oasisideserts.blogspot.com/ per Isabel de Yzaguirre

Ahir, mentre l’insomni m’atrapava incondicionalment, repassava, amb el cor estremit, el que m’havies dit, tot el que m’havies exigit, oferint ben poc a canvi. Jo he acabat de tancar la porta de cop. Però tu l’havies anat ajustant de mica en mica i només en quedava una petita escletxa, per la qual s’hi escolava un fil d’aire, tan prim, que els esbufecs per intentar respirar eren cada vegada més freqüents.

Enmig de la maregassa de pensaments, m’he esforçat per retrobar-t’hi. He recordat bons moments però el malestar d’aquests últims mesos me’ls aparta. I ja no tinc prou esma per aferrar-m’hi amb força.

No he fet girar la clau. Pots obrir-la de nou, si vols. Però no et descuidis, perquè la pols pot fer-la cada vegada més pesada de moure.

Publicat el 18 de nobembre de 2009 a http://catalanadelmon.blogspot.com per Marta Contreras

dona arbre
dona mel
dona anou
dona cel

dóna-ho tot
et dono el vers, veus?

és això, doncs:
dons el do d’avançar cares
unes paraules, dóns

dius- do’m, do’m un hora

-dóna’m doncs:
dóna’m dons.

Publicat el 3 de setembre de 2009 a http://pudordedubte.blogspot.com/2009/09/dona.html per Misael Alerm 

Encara t’haig d’ensenyar
la solidesa dels ossos
de l’església romànica
un dilluns a la tarda.

A aquella hora
els vitralls i
el retaule parlen de tu.

( de campaments!)

Publicat el 16 d’agost de 2009 a http://pudordedubte.blogspot.com per Misael Alerm 

Meditant impassible, legítimament, que els nostres fills estan adolorits, se sacsegen i, no obstant això, consenten en la seva audàcia desigual; que el més sublim que conceben és acomodar-se en terminis, cicles, pagaments, prescripcions, venciments; que són vivípars paorosos i es baten en retirada,

Reflexionant que els fills davallen dòcilment del plaer, impliquen responsabilitats i afligeixen inclinació; que l’avantprojecte de la seva collita és el ferm besllum dels seus guardons i que, ja a punt d’arrencar, els seus sentits van aprendre, des de distants èpoques, un mètode insaciable de caterva,

Intuint sense voluntat que els nostres fills romanen, a vegades, rumiant, com aspirant a sospirar, i, supeditats a expandir-se com corporacions, es revelen sensibles operaris, excreten, engendren i després vocalitzen, es nodreixen, se subjecten com a crancs…

Pensant encara que els fills són certament com gamarussos i, no obstant això, al girar-se, em proveeixen de la seva angúnia,

Sondejant, en conclusió, les seves ensopegades fraccions, la seva latrina, la seva desmoralització en liquidar els seus dies ferotges,

Comprenent que hi són quan els necessito, que els avorreixo amb devoció i em són, resumidament, refractaris,

Veient els seus títols i certificats ordinaris i escrutant sota el microscopi atòmic aquell plec que convé que van germinar indefensos,

els invento una salutació, es presenten, i els forneixo una carícia.

N’hi ha prou?

Text traduït [tècnica del poema mutant] de capítols intermedis de la meva novel·la en castellà Cartas muertas.

Publicat el 7 d’abril de 2009 a http://galvezcasellas.blogspot.com per David Gálvez

Camine per la vorera estreta del carrer que duu a l’estació del tren. Faig repicar distretament els artells de la mà dreta al sòcol de marbre de les façanes. L’altra roman a dintre de la butxaca, amb el puny clos, prement les restes d’un mocador de paper que va desfent-se en bocinets semblants a molletes de pa. Una mestressa, dues cases més avall, aboca el poal d’aigua bruta a prop d’un albelló que, lentament, sense la motivació d’un bon desnivell, mira d’engolir-se el bassal abans no li’l furte un sol incipient. A l’alçada de la font que ja no raja la dona d’ulls grisos gira el cantó. Em mira de reüll i somriu lleument, imperceptiblement, amb uns llavis ombrívols. Duu una cigarreta encesa entre els dits. Li deixe el privilegi de continuar per la vorera. Ella sap que ho faré, perquè ho faig sempre, i no canvia el seu pas resolt, ni tampoc em deixa un mot ni un gest d’agraïment. S’allunya deixant un tel vaporós de tabac cremat i jo les petjades de les meues sabates de soles humides. Cada vegada que la veig em trau de la memòria l’alé de cendrer de les besades maldestres de la meua adolescència (no la d’ara, sinó la llunyana). El senyal d’avís de tancament del pas a nivell em fa prémer el pas. Assegut a dalt del tren mire passar el paisatge d’horts i bancals que semblen córrer, enfollits, en la direcció d’on jo vinc. Mastegue a poc a poc la malenconia.

Publicat l’1 de maig de 2009 a http://josepmanel.wordpress.com/ per Josep Manel

Al treure’s les sabates descobreix que té un forat al calcetí de l’esquerra, i el dit gros es deixa veure amb una ungla lleugerament llarga i morada pel fred. I li sobrevé un estremiment, com de tristor que vol fer-li niu a la gola. Ràpidament s’engoleix un pessic de serenor que desfà l’angoixa com si fos un sucret. Però les orenetes, contrariades, li revolten l’estómac. L’Ernest, resolt a no deixar-se menar per una contrarietat com aquesta al final del dia, es treu tota la roba i es posa el pijama. Es colga al llit i s’apuja el cobertor i les flassades fins a tocar del nas. Apaga el llum de la tauleta de nit i, amb els ulls ben oberts, escruta la foscor. Com si es tractés de la pantalla del cinema s’hi projecten tot un seguit d’imatges que ha anat acumulant al llarg del dia. El sorprèn que una jornada tan monòtona haja donat tant de sí. Fins que li torna al cap aquell mitjó i, pel seu forat, se li esgola la tristor entelada de desgràcia. Allarga el braç fins al costat buit del llit i aquella absència que hi troba li deslliga el plor. S’adorm quasi sense adonar-se’n. I torna a somiar que la dona és, allí, amb ell, apedaçant la pena que provoca una distància tan insalvable.

Publicat el 20 de novembre de 2007 a http://josepmanel.wordpress.com/ per Josep Manel

Les gotes de pluja, s’encasten
tremoloses al vidre de la finestra,
deixo d’escriure i les observo.
Avorrit com estic, per un moment
han cridat la meva atenció.
M’aixeco i m’hi acosto,
el vidre més que atraure-les
els hi ha fet de para-xocs.
Després d’un instant en que,
quietes, es queden en suspensió,
llisquen vidre avall, deixant
un rastre de punts diminuts.
Ho fan poc a poc, ara a la dreta,
ara recte, ara a l’esquerra,
les irregularitats del vidre
els marquen el camí a seguir.
En arribar a baix de tot,
topen amb la superfície
del marc de la finestra,
on es desfan com les onades
perdudes d’una mar de butxaca,
en una platja inversemblant.
Sense saber-ho, les gotes de pluja
acaben el seu vacil·lant i curt viatge,
ingorants i ignorades, víctimes
innocents de la llei de la gravetat.
Avui peró, algunes d’elles
no ho han estat del tot soles,
puig al llarg del seu periple jo,
l’avorrit, las he observat.

Publicat el 30 d’octubre de 2009 a http://anoharra-news.blogspot.com per Francesc Puigcarbó