Un bloc de contes, relats i pensaments

Joanna Chrobak, Àngel

Ella era natural. La podies trobar, enigmàtica i callada, enfront d’un cel de bresquilles. Els seus ulls dirigien una mena de cadenes celestials que tallaven la lluna. Però l’única sang que corria era la melangia. L’havia primfilada des del seient d’un parc, a recer d’uns jocs infantils, que traçaven, ja, habitatges interiors de nostàlgia. Princesa del silenci, regnava sobre l’espai i totes les busques del desig veneraven les dimensions per on ella passejava. Aquell capvespre el meu cor esdevingué espia. Tanmateix, m’inquietava aqueix esguard seu, immòbil, com si fos una roca que olora les distàncies. Quan feia regressar el temps, actualitzava els sentiments i tot allò que qualsevol persona no hagués aconseguit. Fins i tot els pètals de les flors copsaven aquests minúsculs canvis. Tenia un do: fetillera de l’aire, ofrenava la realitat de tots els somnis. Us he de dir que, entre les mans, va replegar, sigil·losa, els meus secrets. M’ho confirmà el lliure esbós del seu somriure en l’abraçada. Ser u amb ella: carboni pur i aiguamarina.

Agrair la fotografia a Venkane.

Publicat el 20 de juny de 2008 a http://espaiclaudator.blogspot.com per Josep Lluís Abad

Una setmana especial. Gairebé la comence mirant una pel·lícula. Hom m’ha dit que infon optimisme i la vull veure. Vaig recollint tristeses i desànims, preocupacions i recances i, a poc a poc, sense fer soroll, els diposite en una cambra a mitja claror. Odette Toulemonde (una comèdia sobre la felicitat). Una actriu encantadora en el seu paper, Catherine Frot. En acabar el film, me n’adone que preocupacions i recances, tristeses i desànims s’han adormit.

L’endemà, aprofitant el silenci que encara regna dins de mi, decidesc anar a concert. Passe de puntetes per davant de la cambra en penombra per no despertar-los. Desànims i recances, preocupacions i tristeses encara dormen. Actuen tres músics procedents de Gran Bretanya. Entre el programa que interpreten em deixe atrapar per Shostakovich, Trio núm. 2 en mi menor op. 67. M’encomana la força.

Només tres dies més tard, una veu coneguda em convida a veure una altra pel·lícula. No pregunte ni el títol per por de fer soroll amb les paraules i que la remor s’endinse en la cambra contígua on recances i tristeses, preocupacions i desànims comencen a neguitejar-se. La pel·lícula resulta ser La tourneuse de pages (La última nota ho han traduït en castellà). Hi trobe la primera coincidència. Catherine Frot. Una Catherine Frot, meravellosa en el seu paper, molt diferent de la interpretació en el film de l’altre dia. No és improbable topar amb la mateixa actriu en dues pel·lícules seguides. Quina coincidència! -pense. Simplement. I em deixe capturar per les imatges. La pel·lícula conta la història d’una venjança subtil alhora que implacable però jo encara no ho sé. Em deixe seduir pels gestos, les mirades i els silencis. I per aquell blau sublim de les parets de l’estudi de la pianista (Catherine Frot). Entrar en aquell blau és d’un plaer indescriptible. I em deixe atrapar per la música. De moment no ho percep. La força de la música acompanya les imatges i em transporta. Però, sobtadament, me n’adone. És el Trio núm. 2 en mi menor op. 67 de Shostakovich.

M’agradaria pensar que no ha estat cosa de probabilitats i coincidències. M’agradaria pensar que un àngel protector -o un dimoni meravellós i entremaliat, mai no se sap- m’ha acompanyat durant tota la setmana, en silenci. Encara tinc els ulls plens de blau i, si els tanque, ressona Shostakovich.
Però sóc massa descreguda.

Publicat el 18 de maig de 2008 a http://noves-flors.blogspot.com per Noves Flors

Era de nit i, pel fred tan fosc que feia, quasi cap ànima era al carrer. Cada nit treia el fem a la mateixa hora; l’única companyia era la d’un fum que li eixia per la boca trista del cor. El pàl·lid llum de la meua cambra on filava blogs il·luminava les seues passes per la vorera: endavant quedava el contenidor de les desgràcies. Desconec la força amarga per llançar les deixalles, però la tenia; potser el seu cos endevinava la rutina groga, mentre les fulles mortes li cordaven braçalets i anells d’amors antics.
Havien transcorregut massa primaveres en què l’oblit li parlava. Però aquella nit caigué del dedins del poal un full; la reina dels vents me’l féu entrar pel finestró. Ell, d’anys ençà que havia tancat la seua vida amb pany i clau.

A la nota…:

Joan,
compra creïlles i cebes tendres.
T’estime,
Teresa.

Joan era a la feina quan ella es va diluir en un capvespre de tardor.
Entre les ombres, aquest tatuatge fou el darrer record.
Agrair la fotografia a Clauamorim.

Publicat l’11 de setembre de 2008 a http://espaiclaudator.blogspot.com per Josep Lluís Abad

Quan l’atzar em va fer topar amb tu, el teu nom va néixer dins meu. El teu nom em persegueix allà on jo vaig. Ara tots els altres es diuen com tu…

I jo vull obrir la teva porta i entrar dins, vull esbrinar que hi ha darrere aquelles lletres que em deleeixo al pronunciar-les. D’amagat, escric el teu nom al meu diari personal, que ningú pot llegir, ni tan sols tu.

I aquell ésser que tots anomenem Futur és una porta tancada amb clau. Una clau que jo voldria tenir. Desitjaria tenir el teu nom a les meves mans, però és un colom blanc que ningú pot tocar. De nit, tanco els ulls i somnio una vegada i una altra que puc tocar aquell colom, i fer-lo meu per uns instants efímers i irreals.

Visc en un somni, un somni que un dia es trencarà, i aquell dia desaré el teu nom dins el meu bagul.

Publicat el 18 de novembre de 2007 a http://rcanovalls.blogspot.com/ per Arlequí

A poc a poc, se m’apaga l’aire. Veig algunes parts del meu cos escampades pel terra vermell. He deixat, a contra cor, els meus orígens i ara, sóc dins d’una casa de vidre, plena d’aigua. Potser alguna part de mi acabarà dins les pàgines d’un llibre…

Publicat el 19 de març de 2008 a http://rcanovalls.blogspot.com per Arlequí

ELS CORBS HAN TORNAT Alekséi Savrásov 1871

L’hivern és fred i la casa, pobra. Per a encendre el foc arrenca un a un, dolorosament, els fulls de la llibreta on desava els records. Mentre s’escalfa les mans comprova alleugerida com el fum no surt per la llar de foc i, tossut, envaeix tota la casa.

Publicat el 12 de novembre de 2009 a http://jmtibau.blogspot.com per Jesús M. Tibau

Publicat el 5 de maig de 2009 a http://jmtibau.blogspot.com per Jesús M. Tibau

Després de moltes preguntes tipus :
-Què és això?
-Perquè serveix?
-Perquè estan partides aquestes senyores?
…
I jo, fent-me la ignorant i volent canviar de tema…(No voldria que se’m acuses de pervertidora!).
Lo bo ha estat:

-Jo no hi arribaria per renta’m les mans, si al menys estiguessin agenollades, podria pujar a la seva esquena!

I com sempre acabant amb un:
-Oi tieta?

Publicat el 13 de setembre de 2009 a http://agnessetrill.blogspot.com per Agnès Setrill

Però? Però?…Perquè marxes tant ràpid? M’agradava parlar amb tu!…

Tinc només 15 minuts per escriure aquest post…podre????

Volia explicar, i perquè no se’m oblidi, (avui que m’ha tornat al cap) un fet que va passar ja fa uns dies anant d’excursió. (Apte per qui ho entengui, o per infants que no facin gaires preguntes,…ja veureu perquè)

Érem 5 adults i dos nens, tots dos de 10 anys. Després d’un entrepà de truita boníssim, un dels nens es disposa a menjar fruita, una mandarina.
Li diu a sa mare:
-Mare, me la peles? – Tot allargant-li la mandarina. (Els adults en aquell moment estàvem descansant, i bastant callats.)
-No te la pots pelar tu? Que ja comences a ser gran eh? – Li contesta s’ha mare.
(El nen)- Vaaaa! Pelame-la! Que em ve molt de gust!
(La mare)-Au! Espavila’t, que jo ara estic la mar de bé aquí estirada. ja te la pots pelar tu!
 
Així anava la conversa, i algú dels grans va començar a riure, i a observar la conversa, ni el fill, ni la mare se’n adonaven del que estaven dient sense nomenar la mandarina.
I la conversa seguia, perquè el nen insistia…
 
-I no me la pots pelar? Ve que li peles al papa a vegades!
(La mare, que es començava a enfadar, sinó perquè ens va veure a tots “descollonant-nos”, el pare inclòs, …)
L’altre nen va sortir a l’ajud del company amb una bona idea.
-Comença fent-li una mossegadeta .

(El nen)- Es que està molt dura! Comença-ho tu doncs i jo ja acabaré,…!
Ara ja rèiem tots menys els nens, que no entenien res de res.

Ara me’n vaig corrent a rentar-me el cap. Se m’ha ocorregut pintar-me els cabells pel-roig. Ja us diré quin efecte faig…

Publicat el 7 de maig de 2008 a http://agnessetrill.blogspot.com per Agnès Setrill

“Hi ha alguna més?” , em demanes. I es desferma la tempesta. Unes síl•labes que pugen a batzegades de la gola i moren, ermes, just abans de néixer. Se’t dibuixen esgrafiats a les temples. La llengua eixuta i els llavis closos. No balbuceges. I el nom se’t dissol a la gola. Només el silenci, i un tancar d’ulls per resposta. Calles, covard. “Hi ha algú altre?”, em pregunto. I el silenci s’acotxa als teus ulls que miren de travessar sense ferir-me. Un llarg bes s’acomoda al nostre oratge… i les llengües parlen sense requesta.

Ens abaltim els cossos, guerrers sense consignes. No duem escuts, ni estàndards. No hi ha armes, estratègies, ni dreceres. Tan sols un passat que ens justifica, i un escrit trèmol, a l’estampida. Els batalls ressonen enfora i una nova càrrega ens perpètua. Ens aboquem de nou a un vell incendi de pous inacabats; vestits de foc, sal i records. “Hi ha una altra mar”, t’afermes. Sí. I la teva mà em mostra el camí que només la complicitat atorga.

La nostra habitació és una illa. El nostre llit, un naufragi. I el far, que re anuncia, una llarga glopada al teu baix ventre. Només ens resten els mots per salvar-nos. El bes al teu ulls segella un pacte, que ens afebleix i ens perpetua.

No preguntis. No retreguis.

No demanis perquès ni ens justifiquis.

El dubte ens honora i ens enalteix; còmplices i estranys alhora.

I pels marges foravilers, l’altri ens sotja i ens vigila.

Publicat el 9 d’octubre de 2007 a http://malerudeveuret.blogspot.com per Veí de dalt

Dona desconeguda, Ivan Kramskoy (1883)

Seriosa, distant, discreta, elegant i amb una bellesa serena, madura, aquella dona, que podia tenir uns 40 anys, era un misteri per a tothom.

Vivia sola, mai la visitava ningú, no se li coneixia família, ni amics, tampoc se sabia d’on era, només que un dia, feia ja 10 anys, havia aparegut per allà, havia comprat una casa, massa gran per a ella sola, l’havia fet arreglar, l’havia decorat amb un gust exquisit, l’havia omplert de llibres i s’hi havia quedat a viure.

El poc que se sabia d’ella era pel servei, però el servei tampoc sabia res més que el que veia i ella no deixava veure gairebé res.

En un poble com aquell, de tan pocs habitants, on tots s’ho sabien tot de tothom, el fet de no saber res d’ella no els encaixava i inventaven històries de tot tipus, però no en podien confirmar cap.

Duia una vida tranquil·la, feia una passejada cada dia, al matí, ben d’hora, i després ja es tancava a casa a llegir i escriure. Tenia una bona biblioteca i de tant en tant li arribaven trameses de llibres, que encarregava per correu.

Un dia, després de la passejada, va arribar una carta i es va tancar a la biblioteca amb ella. Cap al migdia, va aparèixer un home demanant per ella, la van anar a avisar i se la van trobar amb la cara encara plena de llàgrimes, però morta.

Al terra, als seus peus, hi havia la carta:

Estimada,

I.

Publicat el 6 de setembre de 2008 a http://lamevaillaroja.blogspot.com per Rita

Eren les cinc de la matinada i ell ja patia per el dia que li esperava, com cada any el dia 25 , amb el dinar de família, aguantant, hipocresia i falsedat, barrejat amb amor i ganes de fer bé les coses. Tot el matí de preparació per estar a l’alçada de la situació, defugir mirades crítiques i al mateix temps passar al màxim d’inadvertit de la tieta que cada any li busca parella amb alguna veïna nova .

Arriba l’hora d’agafar el bus que el portarà fins a destí, tot es a punt, regal entre mans, ben arregladet i amb l’esperança que el dia sigui curt. En la segona parada del bus puja una jove amb la que sovint comparteix ascensor, en el bloc d’oficines on suposadament treballen els dos. El destí fa que les places lliures del bus els obliguen a asseure’s plegats, amb la imatge quasi calcada del acompanyant, ben vestida i regalet entre mans, disposada segons sembla al mateix destí .

Conversa obligada entre dos coneguts : Que?, sembla que anem de celebració diu ell, si respon ella, el dia ens depara, sembla ser, un dinar familiar com els de cada any, encara que sigui a desgana .

La parada 13, ell baixa, adonant-se que la senyoreta va darrera seu , es a les hores quant sense pensar, li pregunta on es dirigeix, ella li contesta, doncs en aquest mateix carrer al numero sis , ell contesta, bé doncs, sembla que per poc no dinem plegats, doncs jo vaig al nou, un somriure de complicitat els porta junts carrer avall .

En aquells moments de la vida en que un s’ho juga tot a una carta, ell amb una expressió de satisfacció a la cara li pregunta :Que tal si canviem el dia de Nadal per quelcom més original? , perquè no canviar la típica abraçada per una bona passejada, una bona taula per un bon sobretaula, el forçat riure per un bon somriure, l’aperitiu del migdia per una bona companyia, la falsa felicitat per la complicitat i qui sap si els torrons per uns bons petons ………

Davant la porta número sis, ella deixa un regal, oferint el seu braç, el convida a fer el mateix , dient-l’hi , anem a canviar el que seria normal, per una relació formal….……o puntual .

 Tothom sap el que ha de fer , el que costa es decidir-se .

Publicat el 18 de desembre de 2009 a http://garbi24.blogspot.com per Garbi24