Acabat el termini de Presentació

Primer de tot cal donar gràcies (gairebé 100 gràcies):

- Merci per la bona acollida que heu tingut amb aquest concurs!!! Va per tots (Agnès Setrill, Almorro, Arare, Arlequí, Carme Rosanas, Clidice, Coses2, David Gálvez, El veí de dalt, Eli, Elvira FR, Francesc Mompó, Francesc Puigcarbó, Garbi24, Helena, Isabel de Yzaguirre, Jesús M. Tibau, Jordi Casadevall, Jordi Girbén, Josep Lluís Abad, Josep Manel, Kweilan, Marta Contreras, Mercè Climent, Misael Alerm, Noves Flors, Òscar Roig i Carrera, Puigmalet, Rita, Rosa Roig, Salvador Macip, Tirai, Txell, Viu i llegeix, Xavier Martín i Arruabarrena, Xavierqs) i també pels lectors d’aquest bloc i els que heu ajudat a que tingués més repercussió.

I ara què?

Des d’ara i fins al 6 de febrer s’obre un període de reflexió per tal de poder llegir i valorar les entrades. Per què una entrada sense comentaris és com un dia sense pa, un sol sense lluna, un mar sense aigua, un “mojito” sense menta.. Pel llibre, podria estar bé que cada entrada tingués algun comentari… (només és una reflexió en veu alta, o millor dit, en lletra escrita)

Els participants rebreu per un mail informant-vos de tot, per que estigueu informats de cada pas i per que pugueu fer la vostra tria.

Una sentida abraçada i sort!

Ramon

99.- Relats Conjunts: El fumador

EL FUMADOR Juan Gris 1913 EL FUMADOR Juan Gris 1913 

No t’entenc i em treus de polleguera.
Com pots ser així? Sembla que no visquem al mateix món. Allò que per mi és blanc, per tu és negre. Com es pot ser tan quadriculat?

M’agradaria poder entrar a dins teu i desmuntar-te com un rellotge i descobrir com funciones per dintre. Saber quins engranatges et manen. Treure’t l’ull dret i observar que és el que veu, quins sabors tasta la teua llengua; i quines olors, a part del tabac, t’entren pel nas…

Com un cirurgià, buscar quina peça no funciona o si és que totes van a la seua i confonen la imatge final, com el fum que emboira la teua presència.

I després, amb totes les parts a sobre la taula, sabent que sent cada una, tornar-les a muntar d’una manera clara que em permeti veure lo mateix que veus tu…

Com pot ser que tenint-te tan a prop, et senti tan lluny!!!

2ª aportació als Relats Conjunts

Publicat el 16 de setembre de 2009 a http://www.opinalia.com/bloc per Ramon

98.- M’agrada desvestir-te

M’agrada desvestir-te. Poc a poc, gaudint de cada capa.

Mentre van caient les capes, una a una, intento imaginar que hi haurà darrere, amb què em sorprendràs, quins nous sabors i colors amagues.

Com un nen petit, àvid de sensacions i noves experiències, descobrir amb delit noves olors que desprèn la teua pell blanca, justament torrada.

Sota la teua pell blanca s’hi amaga segur, una explosió de goig i plaer.

Des de que el meu amic et va descobrir i em va explicar els teus secrets, les nostres trobades són continues, una vegada al mes com a mínim. Mai em falles i jo et segueixo fidel com el primer dia.

Cap al vespre, després d’un dia dur; quan el cap ja necessita repòs i es comença a enterbolir la ment, m’aturo davant de la fruiteria del carrer Mallorca i compro 3 cebes tendres. Més tard a l’Àrea agafo una safata de carn picada i un bric de beixamel. Arribo a casa i em poso el davantal:

Primer tallo la ceba en trossos ben petits, la dauro a la paella amb una xic d’oli. Desprès la carn i una culleradeta d’espècies preparades per fer salsa “Putanesca” (hi ha all, olives seques, peperoncino,…); que vam comprar a Roma en un d’aquells locals amb encant, ara ja farà 3 anys.

Quan ho tinc ben daurat hi afegeixo un pot de tomàquet triturat dels grans i deixo que faci xup-xup una estoneta. I després la part que més m’agrada! Com que la safata del forn està molt rovellada, -ja se sap que les coses de l’IKEA, no són per sempre- faig servir un motlle de fer pastissos.

Primer una capa de pasta, després la salsa i a sobre beixamel. Pasta, salsa i beixamel. Pasta, salsa i beixamel. Pasta , salsa i beixamel… i a dalt de tot ple de formatge ratllat, com si fos una d’aquestes cases de palla que surten als contes.

Al forn mitja hora i… el dia es recorda més distant, els colors comencen a inundar-me la cara, els gestos es relaxen. Al cap i a la fi, ha estat un bon dia.

Lassanya amb forma de pastís de carn Lasanya amb forma de pastís de carn 

 Publicat el 19 de gener de 2010 a http://www.opinalia.com/bloc per Ramon

97.- Vides creuades

Un diumenge a casa dels Romeu-Garcia:
- Guiu, hem de parlar. Així no podem pas continuar. Ho comprens, oi?
- Sí, jo també havia de parlar amb tu d’això, Mercè.
- La veritat és que no sé ben bé per on començar. El que tu tinguis la mateixa sensació, però, ens facilitarà les coses, espero.
- Bé, mentre no les compliquin més, ja em dono per satisfet, però tinc els meus dubtes de com portarem aquest tema.
- Guiu, al cap i a la fi, ja sabem que mai no són fàcils aquests punts i final. Però som madurs, i jo et tinc per un home intel·ligent i sensat.
- Coi, Mercè! No té res a veure com pugui arribar a ser d’intel·ligent. Potser si haguéssim estat intel·ligents de veritat no ens hi trobaríem en aquesta situació, no creus?
- És possible, però ens hi trobem, i no hi ha res a fer… a més, t’he de dir una cosa. Té a veure amb en Miquel i l’Anna- quan en Guiu va sentir aquests noms, el cor li va sortir per la boca. Els seus amics, amics de tots dos. Sempre anaven plegats a tot arreu: cinemes, sopars, futbol… massa plegats fins i tot. “L’Anna”, pensava dolçament.- Guiu -prosseguí la Mercè- en Miquel i jo…
- Calla! No cal que ho diguis…

En el mateix moment, a casa dels Llopis-Ruiz:
- Miquel, hem de parlar. Així no podem pas continuar. Ho comprens, oi?
(…)
- Calla! No cal que ho diguis…

Publicat el 25 de gener de 2010 a http://almorro.blogspot.com per Almorro

96.- L’home-nen

El nen despertava fet un home. Un home que intentava ser persona. Recordava amb nostàlgia els somnis d’infantessa, les corredisses amb companys d’escola que el temps s’endugué, aquella primera noia amb la que volia tenir els seus primers jocs de mans, somnis i idees de bomber, la percepció que el futur era immediat i no tan abstracte com ara ho sentia, si el present li ho permetia, és clar.

El nen tenia pressa per arribar a tot, si havia res que romangués eteri en un demà, llavors, s’hi abalançava sense cap mirament; l’home, en canvi, sabia que tot arriba i no tenia pressa per res, “ja en tinc prou deixant-me portar per les obligacions que em roben els minuts del dia”- es repetia tot sovint.

El nen volia ser gran, com ho recordava ara l’home! El nen volia aquella sensació de poder amb tot, de tenir respostes per tot, de dominar totes les situacions, de tenir sempre la força de la raó… però ara, l’home, no volia tenir l’obligació de poder amb tot, no tenia respostes per tot, no dominava totes les situacions i les seves raons no tenien cap força a poc que se les repensés un parell de vegades.

El nen veia en ser home la raó de la vida, i l’home veia en les il·lusions del nen la força de la vida.

Un dia, una idea va fer que l’home s’hi llevés com feia temps que no recordava sentir-s’hi. “Tant complicat no podia ser viure com un etern ‘Home-nen’, no?”- va pensar. I la idea de no ofegar la vida dins el present, de fer-se propietari del temps i les il·lusions del futur, li dibuixaven tal somriure al rostre que fins i tot li feia mal. Estava decidit a no deixar d’existir i a donar ales al nen que encara bategava dins seu, va agafar llapis i paper, i va començar a escriure.

Publicat el 25 de gener de 2010 a http://almorro.blogspot.com per Almorro

95.- ¡Ni política, ni religión, ni sexo!

Tinc impressora nova. Ja feia un parell de setmanes que l’anterior impressora (una HP caríssima) s’havia mort. Es va morir fent sorollets.
“Bip” “Doing” No us en sabria fer l’onomatopeia però penseu en quan poseu un hardware nou, que fa una mena de “Doing”… m’enteneu?
Doncs bé, el meu pecé no parava de fer “doings” i jo em tornava boja intentant saber d’on venien. Vaig passar-me l’antivirus (llavors gastava el kaspersky) i res de res, no eren ni virus, ni trojans, ni cap element estrany en el meu ordinador.
Llavors va venir el meu fill informàtic i li vaig dir: – “Nen”, caldrà formatejar? – amb aquella cara de terror…- però ell em va respondre que primer calia veure qui era el culpable dels “doings”. I el culpable no era un altre que la impressora, que estava a les acaballes.
La vam retirar com qui retira un cadàver, ves, què havíem de fer? i encara la tenim al cobert, esperant ser portada a la deixalleria.
Per altra banda, el capità m’havia regalat un ratolí “NGS” que se’m polia dues piles a la setmana (ho trobo una barbaritat) i vaig decidir que s’havia de canviar, perquè a casa no guanyàvem per piles!

Total que avui hem anat a Mediamarktjonosoctonto i ens hem firat: una magnífica HP, més barata que els cartutxos de tinta (sembla mentida). Veurem el que durarà, però la realitat és que l’utilitzo molt poquet, per tant, no valia la pena gastar-se massa quartos.

El ratolí nou és una passada, no va amb piles sinó amb bateria recarregable. La qüestió és que la meva taula de treball sembla, ara mateix, una nau espacial o un camp de batalla (no sabria amb quina imatge quedar-me)… demà toca fer neteja, perquè ara mateix hi conviuen tres ratolins, el mòbil, un dictàfon que m’emporto per quan no em ve de gust escriure (em dicto a mi mateixa, ves quina bogeria), un “escoltador d’emepetresos“, el telèfon fix, el fax, el portàtil del capità i un objecte (només un) que recorda vagament que vaig néixer el segle passat: la meva ploma estilogràfica (entranyable)…

Ah! Deixo la nostàlgia de la ploma per comentar-vos que vaig canviar el kaspersky pel Norton (altra vegada) perquè feia que l’ordinador s’enlentís “una cosa triomfal”. Ara va millor. Ja no hi ha “doings”, no tinc virus i…tinc molta son.

Así pues, mañana os lo traduzco, pero de verdad que no tiene la más mínima importancia.Aun así, prometo traducción. Tranquilos, no me meto ni con la política, ni con la religión ni con el sexo.
De religión hablaremos otro día, que hoy escuchaba por la radio las palabras de Su Santidad y me ha dado un ataque de risa. Pero hoy no. Hale, buenas noches…

 

Publicat el 14 de març de 2007 a http://elmeumar.blogspot.com per Arare

94.- Why Can’t I Be Me?

Diuen que hi ha tres “jos”. El jo que ens pensem que som, el jo que els demés veuen en nosaltres i el jo que realment som.

Però, si això és veritat, a aquest darrer i autèntic jo, no l’ha conegut mai ningú. I cada altre que ens mira, doncs, també és un ignorant de si mateix. Una mirada que ens recrea que tampoc no és de ningú.

I mentrestant ens passem mitja vida volent ser algú altre, absurdament, com fantasmes perseguint fantasmes…

Publicat el 3 de novembre de 2009 a http://metafisicaquotidiana.blogspot.com per Òscar Roig i Carrera

93.- Epitafis

Avui, dia de “Tots Sants”, m’agradaria suggerir uns quants epitafis, per si algú els vol aprofitar. Jo és que vull que m’incinerin i no en faré servir; però, de vegades, se m’acudeixen epitafis, no hi puc fer més, jo sóc així… A disposar… i llarga vida a tots els lectors del metafísica! (I, sobretot, al seu autor…)

1) Ara no enyoro ni no poder enyorar.
2) El meu metge hauria d’estar aquí.
3) Viu el que ho llegeixi.
4) Finalment, espero que algú parli bé de mi.
5) Segur que em va matar el joc, les dones o l’alcohol… Sinó ja sé qui ha estat!
6) Vaig ser un home normal i corrent. (Espero que m’hagin enterrat vestit de dona, com els vaig demanar.)
7) Vaig ser una bona persona. Ara tinc tota l’eternitat per penedir-me’n.
8) No vaig tenir cap fill. No vaig plantar cap arbre. No vaig escriure cap llibre. Però ara tinc un epitafi ben allunyat dels tòpics.
9) Vaig ser feliç, cosa que ara només puc lamentar.
10) A la mort t’hi deus acabar acostumant, com a tot a la vida.
11) La vida és massa breu com per perdre el temps pensant en el meu epitafi.
12) No hi sóc. Fins aviat.
13) Una frase no pot resumir la meva vida. Posem-ne, doncs, almenys dues.
14) Una petita pèrdua per un home, un gran alleujament per la humanitat.
15) Sóc mort. I ara què?
16) No ploreu pas per mi. Descansava eternament des que vaig néixer.
17) La vostra vida no té cap sentit. De la meva prefereixo no parlar-ne.
18) Morir no és el pitjor que et pot passar, i després ja no et pot passar res més dolent.
19) Gràcies per llegir el meu epitafi. Lamento que jo no podré llegir mai el teu.
20) No bevia, no fumava, feia exercici: vaig fer el préssec!

I per acabar un en un to una mica més poètic:

Tu que vens a la meva tomba: allunya els teus passos. Pots trobar-me sempre allà on ho desitgis, excepte aquí.

Publicat l’1 de novembre de 2009 a http://metafisicaquotidiana.blogspot.com per Òscar Roig i Carrera

92.- El bufó

Em fascina la figura del bufó medieval. Segur que en la realitat no anava ben bé així, però jo me l’imagino com a les pel·lícules o al teatre: sempre als peus del rei, fent el burro, vestit grotescament amb aquell barret de punxa i els cascavells… Me l’imagino també com l’únic personatge de la cort autoritzat a escarnir al rei i a dir-li les veritats als seus nassos, gràcies a l’excusa de l’humor i a la seva condició de personatge a qui ningú es pren seriosament. Me l’imagino per la nit sol a la seva habitació (sens dubte que el bufó era un personatge solitari), ja sense el seu vestit grotesc, mirant-se completament nu al mirall, molt seriós, considerant la seva curiosa vida i condició. Me l’imagino tal vegada plorant tot considerant la gran injustícia en la manera de governar del seu rei (perquè tots els reis governen injustament), i imaginant-se ell mateix amb la corona: segur que ell ho faria molt millor. Ell seria just amb els pobres i els humils, com ell mateix… Però després també s’imaginaria el rei als seus peus vestit de bufó i fent el burro: segur que no en sabria gens ni mica de fer gràcia. En realitat el seu rei per fer les bufonades habituals, que tanta gràcia i tanta pena li feien, era necessari i imprescindible que continués portant la corona. I, si ell es posava a fer de rei, el món perdria un gran còmic, i tot bufó autèntic sap millor que ningú de la gran tragèdia íntima en què consisteix la vida de tots els homes, i que, per tant, l’última cosa que pot perdre el món és la possibilitat d’una rialla. Amb pensaments similars a aquests, es calmaria, s’eixugaria les llàgrimes, i quedaria mig en pau amb ell mateix, disposat a continuar fent el pallasso amb un vestit grotesc pel seu rei, al dia següent. Finalment, me l’imagino anant-se’n a dormir, abraçat tendrament a una petita reina de drap, molt bufona.

 

Publicat el 18 de setembre de 2009 a http://metafisicaquotidiana.blogspot.com per Òscar Roig i Carrera

91.- Les nenes

L’A em defensa davant del seu pare que té ganes de riure-se’n de mi. Serà possible? Coi, d’home!

La M canta la seva pròpia versió del Chiki Chiki i parla un anglès que jo associaria més a l’alemany. I es fa un embolic, i ens fa recordar al meu pare que per ella, és com si hagués marxat i qualsevol dia hagués de tornar. Es posa la gorra rosa fins a mig cara, després d’haver anunciat tota decidida que no li agradava.
L’endemà, la N amb els ulls més grossos del món i un somriure que ho il·lumina tot i que m’explica alguna cosa en el seu idioma encara de nadó. La porto a coll-i-be i la faig saltar. La seva germana l’altra A, també, vol que la pugi i vol que li faci tombarelles i riu i enreda la seva germana o això creu perquè a la seva germana no l’enredaran pas encara que només tingui un any i mig.
He pogut veure a les 4 i he jugat amb elles. No ho puc evitar m’he enamorat dels ulls grossos de la N, de la cara de bona nena i entremaliada de la M, dels intents de dir mentides de l’A i de les maneres de fer ja de gran de l’A gran. Les penso consentir, està en els drets de tieta i més si són de la tieta més jove.
Publicat el 22 de juny de 2008 a http://isisalto.blogspot.com per Tirai

90.- Jugarem a estimar-nos

A la nevera de la cuina hi tinc penjada una carta. Un 10 de piques. Seria millor que fos un 10 de cors o la reina de cors, però mira és el 10 de piques.

- Tens bloc?
- Per què ho preguntes així de cop?
Uns minuts més tard.
- Bé, així tens bloc. No cal que em diguis l’adreça.
Davant de l’evidència em poso a riure.

Com vells amants, però amb aquell punt de nerviosisme que és com si fos la primera vegada. M’agrada. Una mossegada de realitat. No, no em casaré amb ell (ni amb ningú, ni ganes), no, no hi tindré 5 fills i un gos. Ni tan sols demà em despertaré i ell serà el meu costat. Però tot plegat té un gust de realitat i de somriures de debò, genial. Sento l’olor del làtex, però també de l’aloe vera, de les roses i de la ratafia, del vinet, del rissotto i del postre quasi ferranadriàtic. El regust del sexe sense pressa, però també sense compromisos, sense discussions i sense mals rotllos, però també sense bon dies ni trucades de dues hores. No és el que vull, però per unes hores s’hi assembla prou. Per un moment, només per un moment, me n’he enamorat.
Quina gràcia m’ha fet que es posés nerviós! Però a ell no li’n deu haver fet tanta que jo me’n rigués. O sí, no ho sé. M’agrada el gust de realitat que té tot plegat. No fa por.
Publicat el 29 de juliol del 2008 a http://isisalto.blogspot.com per Tirai

89.- Aprofitar el moment

Recordes? Jo sí. He descobert que m’agrada recordar. Sí, per mi és un descobriment, ja ho crec.
Recordo quan volíem llogar un pavelló esportiu per poder cridar ben fort. Hauria de ser un servei públic, déiem. Bé, potser no que no ho déiem, però hauríem pogut dir-ho.
He tingut un altre moment. Un altre moment d’aquells en que no sé si riure o plorar.
La intimitat. Compartir la intimitat per mi és una conversa ajaguts al llit. Per això, aquell dia, durant la nit, et buscava. No buscava carícies, tot i que les carícies sempre són benvingudes. Buscava la intimitat d’una conversa al llit. Penso en dir-t’ho, però no ho faig.
Penso que no n’aprendré mai, penso que, de vegades, millor no forçar les coses i deixar, simplement, que vingui. Aquesta tensió que no porta enlloc, potser més em valdria simplement respirar a fons i creure que, simplement, tot anirà bé.
Somric pensant en converses que no hi són, però vindran, En passejar sota els estels o sota un sol ben lluent. En els somriures que ho il·luminen tot i en les lliçons no apreses.
Tot és ben senzill, oi? Gaudeix del que tens, del què has tingut i del què vindrà. Això és aprofitar el moment, no? Els amors passats poden tornar o poden no tornar, poden convertir-se en ports als que saps que hi tornaràs a caure o ports d’un moment, d’una sensació, d’un espai,… Confiar, oi? Confiar en que tot farà el seu curs…
Sé que he d’aprendre encara moltes lliçons, però he descobert una cosa: hi ha coses que et reconcilien amb el món, només cal trobar-les, les meves són un somriure, algú que em cridi pel diminutiu o una parella feliç en que ella té alguna cosa més que un defecte físic. També, el somriure del pintor, el paio que xiulava o la nena que em va agafar de la mà. Algú que em diu em somriuen els ulls o algú que em diu que creu que vam estar enamorats fa temps mentre m’agafa de la mà.
Trobo a faltar tantes coses! No, no les tinc, pel post ho pot semblar, però no les tinc. Però les trobo a faltar amb un somriure, mentre espero que tornin ben aviat.
Aprofitar el moment, per mi, és això… Me’n recordaré demà al matí?
Publicat el 10 de gener de 2010 a http://suc-de-llimona.blogspot.com per Tirai

88.- OH, NO! M’ATOPEYA!

 

Una de las cosas que más me ha divertido del uso del lenguaje en internet, han sido (son) las onomatopeyas que se utilizan.

¿Quién no ha utilizado – en el chat o en los emails- esos sonoros besos:

chuikkkkks – muam- muakss- muikss-

Esas exclamaciones:

aixx, oichs, huyyyys, uixxxxx, guachis

Con lo que no he podido nunca es con las abreviaturas tipo “k psa tronk”… es que no puedo. En mis tiempos de chat, esto determinaba mi relación con la persona. Si alguien en cualquier canal (yo acostumbraba a entrar en #Stella, en #Trivial, en #Literatura y en #poesia, alguna vez en #Cifras_y_letras).Si en cualquiera de estos canales entraba alguien y me hablaba así, cortaba.Llamadme elitista.

Mi nick fue “Swing” durante mucho tiempo, nombre del velero que teníamos en ese momento.Después vi que la gente utilizaba un par de nicks y escogí “Arare” porque mi hijo pequeño miraba los dibujitos animados del Dr. Slump y l’Illa del Pingüí y esa niña mala me encantaba. Y no es que yo sea especial “fan” del manga, pero esa niña- robot me encantaba y por eso escogí ese nombre.

Los que hayan chateado alguna vez y no sólo en el mítico IRC sabrán que uno está en un canal como quien está en un bar, tomando una copa con los amigos. Pero siempre puede entrar alguien nuevo que se acerca a ti para entablar conversación. Y yo hacía mi propia selección para saber con quién hablaba y con quén no.

Mi criterio de selección era muy estricto.Si alguien “entraba” escribiendo con faltas de ortografía (me refiero a faltas garrafales) o con esas abreviaturas de teléfono móvil, le botaba educadamente.

Pero de las abreviaturas y de las onomatopeyas, hay una que para mi es el súmmum del chat en internet y que jamás he entendido por qué se utiliza ni qué quiere decir. No sé si enfatiza la palabra, no sé si se transmitía “teclado a teclado”, ni idea, oigan. La cuestión es que cualquier chatero que se preciara o preciase, utilizaba una palabra que añadió a su fisonomía habitual , una letra (a veces dos), lo cual te identificaba como internauta para los restos.

La palabra es————–>SI

Y su modificación genética es——————-> SIP ( a veces SIPS)

Me lo expliquen.

Yo solamente quería hablar de onomatopeyas, pero ya veis… viciosa de la palabra que es una!

Publicat el 30 de novembre del 2006 a http://elmeumar.blogspot.com per Arare

87.- Diari de Nadal (1: sopar d’empresa)

Divendres, 18 de desembre de 2009

Sopar de Nadal amb els companys de feina. És el típic “sopar d’empresa” que per aquestes dates sovinteja, amb la petita diferència de que no ens el paga l’empresa, sinó nosaltres, a 27 € per cap. Nit a zero graus, molt adequada, doncs, per agafar el cotxe a quarts de nou i aparcar-lo a les immediacions de la desèrtica platja de la Rabassada, on es troba el restaurant. El nostre no és l’únic grup que segueix aquesta mena de tradició: fins a tres llargues taules esperen altres tres grups. A diferència de l’exterior, la temperatura és notablement elevada a l’interior. Petit problema de coordinació: algú no ha entès bé que el sopar era a les nou i no a les deu, i el primer plat es serveix a quarts d’onze. No passar res, home, és Nadal. Pau i alegria. Primer plat: mousse de carabassó. Per sorpresa meva, no es menja amb cullera, sinó amb forquilla perquè és una cosa sòlida de color verd, acompanyada d’unes gambes i uns bolets. No era dolent, que consti. Segon plat: orada a la sal, també correcta, acompanyada d’un tomàquet completament prescindible. Postres: coulant de xocolata.

Animació total a les dotze de la nit. Tots els components d’una de les taules es col·loquen, per indicació d’algú, una gorra vermella de paranoel. Molt divertit. El restaurant té la gentilesa de repartir uns números a tots els comensals, perquè es sorteja una petita cistella de Nadal. Tinc el 27, però la mà innocent no extreu el 27, com era de preveure. Comença a sonar música i una zona del restaurant es transforma en pista de ball. Primer, música d’ara, després èxits dels setanta, ABBA, Village People, etc. i al final la cosa degenera amb la Macarena i allò tan insufrible, almenys per a mi, de la “bilirrubina” del Juan Luis Guerra. Tot són gustos. A pesar de les meves reticències inicials, m’animo a moure una mica l’esquelet. Una companya de feina també ho fa, auxiliada d’una pandereta que ha trobat al local. Després de donar-li molt d’ímpetu, queda destrossada (la pandereta, no ella). Alegria, despreocupació, fotos. Comencen a circular els primers sonàmbuls. Jo també em retiro a les dues de la matinada, molt més tard del que tenia programat. Agafo el cotxe per tornar. El sostre està completament gebrat.

Queden inaugurades les festes de Nadal.

Publicat el 19 de desembre de 2009 a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/154416 per Jordi Casadevall

86.- Nostàlgia de Tots Sants

Les diades de Tots Sants i dels Fidels Difunts (deixaran de dir-se així, aviat?) continuen tenint un cert pes específic al calendari, amb la concentració de commemoracions religioses i diverses tradicions (nacionals i d’importació), però desnaturalitzant-se de forma accelerada.

A casa, l’1 de novembre significava el començament oficial de la temporada del fred. La mare preparava per dinar una sopa on hi posava unes fines llesques de pa torrat (que ja venien així) i petites mandonguilles. En deien, almenys nosaltres, “sopa torrada”. Les castanyes es feien en una paella foradada, al foc viu, i sortien per postres, amb els panellets, ben embolicades en paper de diari per conservar bé la calor. Perquè abans, l’1 de novembre feia fred.

El temps ha trastocat les coses. Ni fa el fred d’abans (la gent dubta de si comprar les castanyes anant o tornant de la platja) ni les tradicions són les mateixes. Les castanyeres de tota la vida estan missing i els carrers s’omplen de canalla mig disfressats o amb la cara pintada, celebrant la cosa aquesta del Halloween. No em molesta tant per ser un costum americà (en realitat és una tradició irlandesa, crec) com per haver-se introduït vulguis que no a la nostra societat, pràcticament per la força, d’un any per l’altre.

Em pregunto fins a quin punt hem de ser indiferents a tants canvis.

Publicat el 31 d’octubre de 2009 a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/149498 per Jordi Casadevall

85.- Sota el signe de Venus

 

Surto al carrer amb l’únic objectiu de dur un abric a la tintoreria (un colom m’hi va deixar un record l’altre dia), però m’esperen algunes sorpreses. Sortint de la botiga, em trobo un home gran que s’atura davant meu i alçant la vista exclama:

- Venus! Estamos viendo Venus!

Em giro i, efectivament, al cel de quarts de vuit del vespre destaca un estel lluent: és el planeta. El primer instint és pensar “n’hi ha més a fora que dins”, però rectifico i em dic a mi mateix que el bon home només té la necessitat vital de compartir els seus coneixements astronòmics.

Uns carrers més enllà em topo amb una munió de gent. Què ha passat? Una dona estirada a terra, inconscient, una ferida al cap, sang a la vorera, un home lamentant a crits la tardança de l’ambulància que ja ha estat avisada i (amb un punt de demagògia) la ineficàcia de la guàrdia urbana que per posar multes sí serveix però per auxiliar un ferit al carrer no… Uns minuts després, que es fan eterns, arriba l’ambulància, d’on baixen els infermers amb una considerable tranquil·litat i fins que no veuen la ferida i la sang no es decideixen a treure la llitera. Cas tancat.

Aprofito que estic al costat de la sala de Caixa Tarragona per visitar-hi l’exposició “Atenció al tren”. Es tracta d’una col·lecció particular d’objectes relacionats amb el ferrocarril d’altres èpoques: rètols, senyals, material imprès, gorres de ferroviari… També hi ha una reproducció d’un compartiment d’aquells expressos anomenats sevillanos. Altament recomanable.

El vespre ha donat molt de si, doncs. Potser és l’influx de Venus. Gràcies, deessa de la bellesa i l’amor, per donar-me una hora de distracció i una idea per al meu bloc…!

[L'exposició "Atenció al tren. Recorregut sentimental pels camins de ferro" romandrà oberta a la Sala d'Exposicions Caixa Tarragona fins el dia 1 de març]

Publicat el 18 de febrer de 2009 a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/124270 per Jordi Casadevall

84.- El DIEC2 i la Santíssima Trinitat


L’actual diccionari canònic, normatiu i de referència de la llengua catalana, o sigui el DIEC2, ja té tres versions en paper. La primera es va publicar, en tapa dura, l’abril del 2007, fet que el va convertir en un inhabitual regal de sant Jordi. La segona no es va fer esperar gaire: el novembre del 2007 apareixia una reimpressió d’igual format però amb esmenes. La tercera versió, la més recent, va aparèixer en un format nou, en rústica i en dos volums, el 31 de març passat, i amb noves esmenes. En la darrera versió podem llegir:

Segona edició: abril del 2007
Primera edició en rústica: març del 2009

Segons l’IEC totes tres versions són una segona edició respecte el DIEC1, el del 1995. O sigui que l’actual diccionari normatiu és la tercera versió de la segona edició i, alhora, la seva primera edició en rústica, afirmació que sembla digne d’un guió de Julius Henry Marx.

Dins del web de l’IEC parlen de les “diferents impressions del DIEC2″ per referir-se a allò que jo aquí anomeno “versions”. Aquest ús d’”impressió” es refereix a la pròpia primera accepció del terme: “1 1 f. [AF] [LC] [CO] Acció d’imprimir; l’efecte. La impressió d’un llibre. Una impressió acurada. Procedir a la segona impressió d’una obra“. Em queda el dubte de si una segona impressió, i aquest DIEC2 ja n’ha tingut tres, no s’hauria de considerar una “reimpressió”. Raonablement semblaria que sí, però el terme “reimpressió” és sinònim d’”edició” (en la accepció 4 2 d’aquest darrer). En conseqüència, l’actual diccionari canònic, normatiu i de referència de la llengua catalana seria una tercera edició de la seva pròpia segona edició.

En definitiva, i per aclarir aquesta petita controvèrsia lèxica, no hi ha res com emprar l’analogia teològica de la Santíssima Trinitat. L’actual DIEC2 és un i tri, un sol diccionari que existeix simultàniament en tres edicions distintes: la primera en rústica, la segona del DIEC i la tercera del DIEC2. Un, tri i en dos volums. Ni Anselm de Canterbury ho hauria superat.

 

Publicat l’1 de setembre de 2009 a  http://lexicografia.blogspot.com per Puigmalet

83.- Naftalina i bèsties mortes

Jerseis, jaquetes, mitges, mitjons, vaig plegant-ho tot, acuradament, i guardant-ho a les bosses pensades especialment per guardar aquesta mena de peces: unes bosses de plàstic (diu que reciclable, esperem que sigui així) impregnades d’olor i suposadament anti-arnes, però sense olor de naftalina.

Fa uns quants anys, a la butaca del meu costat, al Liceu, hi havia una senyora molt gran. Potser és morta, ja, pobra senyora, doncs tenia ja tenia un aspecte mig fantasmagòric. Portava una faldilla llarga fins als peus – segurament era la única persona en tot el teatre, en una funció de tarda, ara que, per sort, s’ha democratitzat la manera de vestir per assistir a l’òpera, la qual cosa agraïm els que ens agrada l’òpera però no ens podem permetre un modelet per a cada ocasió – aquella senyora portava una faldilla llarga, de vellut negre, i una brusa de lamé daurat. A la falda hi tenia una estola de pell. No sé de quina bèstia era, aquella pell, però feia basarda per dues coses: perquè els seus ulls em van estar mirant durant tota la funció i perquè feia una pudor de naftalina que tirava d’esquena.

 L’òpera en qüestió era Wozzeck, d’Alban Berg, amb una posta en escena de Calixto Bieito. Pobra senyora!!! La pobra dona no entenia res; em va dir en dues o tres ocasions que allò ja no era el que havia estat, que la música no era música, que el Liceu ja no era el Liceu i que ella ja no hi tornaria més, perquè això que hi anéssim vestits “de carrer” era més o menys com això de fer la comunió amb vestits “normals”, que la societat s’havia tornat boja. Mentre em deia tot això, el cor del Liceu pul·lulava en pilotes per l’escenari i les bravades naftalíniques junt amb les mirades d’aquella bèstia se’m tiraven al damunt.


Crec que per sempre més associaré les arnes, la decrepitud i l’olor de naftalina. Però l’òpera em continuarà agradant, afirmo, malgrat les postes en escena estrafolàries.

Bé, a partir d’aquesta anècdota – real com la vida mateixa- he deixat de comprar boletes de naftalina per als meus armaris. Guardo la roba d’hivern en unes bosses especials, “con olor a cedro” i se suposa que les arnes hi passaran de llarg.

Publicat el 22 de maig de 2009 a http://elmeumar.blogspot.com per Arare

82.- Roques Encantades (La Garrotxa)


La tardor són castanyes, panellets i la foscor dels dies curts, però perquè no ens ensopim excessivament i ens quedem a casa llegint o mirant una bona pel·lícula escarxofats al sofà es posa les seves millors gales. Potser així, malgrat que ja comença a fer fred i tot ens indica que l’hivern cada vegada és més a prop sortim a fer una excursioneta.
Els boscos se’ns vesteixen d’ocres, marrons i vermells i ens estenen una catifa de fulles per conduir-nos a indrets tan màgics com les Roques Encantades que hi ha a la comarca de la Garrotxa.
Deixem els cotxes al restaurant de Coll de Condreu (1.010 m), on hi ha el trencant per anar al Santuari del Far. Travessem la carretera i enfilem amunt en direcció al Santuari de la Salut. El camí és costerut, però molt breu. En pocs minuts som a les cases d’Armadans. Ens apropem un moment al cingle, des d’on es veu perfectament Sant Feliu de Pallerols i tota la vall.
Obrim la tanca que ens barra el pas i agafem un camí entre faigs; magnífics en aquesta època de tardor. El camí és ample i planer, les fulles grogues i marrons ens han parat una estora i ens anem endinsant entre els arbres que ens deixen veure com la llum juga amb els colors de les seves copes.
Pocs minuts després arribem a les Roques Encantades. Algú s’ha entretingut a esborrar les primeres lletres del nom i s’han convertit ara en les Roques Cantades, potser per no semblar tan misterioses. Segons sembla, però, són aquí per obra del diable, que no va parar de provocar tempestes i despreniments fins que Joan Carbonès, al segle XVII, va posar sota el roc de Claperols una imatge de la Verge i li va fer una petita capella. Més tard, s’hi va instal·lar com a ermità i es van acabar els esllavissaments.
No sé si aquestes roques són aquí per obra del diable, però sí que impressiona veure aquests gegants megalítics i endinsar-se per entre les escletxes que formen. La tardor, a més, hi posa color i una fresqueta que ens anticipa l’hivern.
Publicat el 12 de novembre de 2009 a http://bitlletdetornada.blogspot.com per Txell

81.- Patagònia (Argentina i Xile)

La Patagònia és la regió geogràfica situada a la part més austral de Sud-Amèrica, abastant territoris d’Argentina i Xile.
Historias mínimas (Carlos Sorin, Argentina 2002) m’ha tornat per una estona a la Patagònia. He vist l’autocar de la companyia TAC fent quilòmetres i més quilòmetres; he vist l’Anna fent una bufanda blava que després va tenir un final ben especial. He vist la carretera que sembla no acabar-se mai i m’he imaginat la tristesa d’un camioner contemplant el seu vehicle en flames; he vist també unes albades i unes postes de sol impressionants.
I he pres un mate pensant en tots aquells que vaig prendre a la Patagònia, uns més amargants que d’altres: amb l’Anna, amb la Laura, amb la Rosa i el Marcos, i també aquells cebats al cotxe amb en Martín. I fins i tot he recordat els xarrupets que hi feia la Pilar “por la amistad”.
I ara sóc lluny, no puc veure l’impressionant Fitz Roy des de la finestra de l’habitació, però continuo sentint-m’hi molt a prop. En sento encara el vent que m’esbulla els cabells, tots els colors del blau dels trossos de gel que es desprenen de les glaceres i que ens recorden que la naturalesa és ben viva, l’olor de la llet amb xocolata de La Leona, la neu a la cara a la Laguna de los Patos, els milers d’estrelles que van brillar per nosaltres al Chaltén, la impenetrable foscor de la nit xilena, el silenci del Paine. Però sobretot sento l’escalfor de la gent i la immensitat d’uns paisatges impossibles de descriure.
Aquesta tarda he pres un mate i l’he trobat amargant. Segurament perquè estava sola i a fora no bufava el vent.
Publicat el 3 de gener de 2009 a http://bitlletdetornada.blogspot.com per Txell

80.- Oslo (I)

 

Arribar de nit a una ciutat sempre ha estat una sensació que m’ha semblat estranya, com si hi arribessis sense fer soroll, una mica d’amagat, de puntetes, com si no volguessis que t’hi sabés ningú. L’endemà ja serà el moment de descobrir realment la ciutat, de viure-la amb intensitat, però la nit només és per arribar discretament, per la porta del darrere.
Quan arribem a una ciutat gairebé sempre ho fem pels seus racons més lletjos. Si ho fem en cotxe, ens trobem sovint amb nusos viaris, autopistes, peatges i cues. Si optem pel tren, vies i més vies, i magatzems abandonats al costat d’aquestes, trens rovellats i màquines inservibles, olor de ferro i grisor, i els aeroports sempre són tan lluny de les grans ciutats que sempre ens fan acabar arribant en tren o en autobús fins l’estació central. Central en diuen, però mai no ets gens conscient que allò és el centre, que aviat veuràs els principals monuments de la ciutat, els racons més retratats pels turistes i més explicats pels novel·listes, perquè de moment només veus gent apressada amunt i avall, pantalles que indiquen hores, andanes i números de tren o d’autobús, maletes, una megafonia que no entens i que et martelleja el cervell i només tens ganes d’allunyar-te’n, de descobrir si realment aquell destí turístic val tant la pena com tothom t’havia dit.
Arribar a Oslo a les onze de la nit significa veure oficines fantasma amb els llums oberts a punt per l’endemà tornar-hi. Sembla, de fet, que l’estalvi d’energia no es té en compte en aquestes latituds on l’hivern és tan llarg i l’estiu tan efímer. Enllaços viaris, olor de benzina, tubs d’escapament, aquesta és la sensació que tens arribant a Oslo a les onze de la nit i desembarcant amb la motxilla carregada a l’esquena a l’estació central d’autobusos. No acabes d’estar segur que allò sigui realment Oslo, la capital de Noruega, la ciutat on Josep Pla va arribar per mar als anys trenta i que va retratar a les Cartes de lluny que dus a la butxaca. És tot tan fosc, hi ha tan poca llum i tanta gent que es mou amunt i avall…
I són les onze de la nit i no tens on anar a dormir. El concert d’un dels últims dinosaures del rock ha ocupat totes les places de la ciutat, només queda esperar que algú hagi anul·lat la seva reserva…
Publicat el 10 de gener de 2009 a http://bitlletdetornada.blogspot.com per Txell

79.- No és una frase sobre Bibliofília

cucut53.jpg  

Avui tocava una Frase sobre Bibliofília, però de tant en tant és bo anar canviant,

he trobat aquest acudit a ¡ Cu-Cut ¡ , en el n. 1, del 2 de janer [sic] de l’any 1902.
Les paraules potser no es veuen gaire bé, les escric aquí:

“Quan els pares de la patria

Han partit el gall a trossos,

Ells se queden ab els talls

Y’l país rosega’ls ossos.

El títol sembla “Plat del dia”, i crec que si en contes de 1902 posem 2009 la cosa no canvia gaire.

Publicat l’1 de juliol de 2009 a http://xavierqs.nireblog.com per Xavierqs

78.- Impremta Babel

 babel-198x300.gif

El dia de Sant Jordi vaig començar a llegir el llibre Impremta Babel d’Andreu Carranza, avui diumenge, a les sis i escaig l’he acabat. 

Llegir llibres en tant poc temps no em passa gaire, és molt difícil iniciar la lectura d’una novel.la i restar impacient per continuar-la una vegada deixes de llegir-la per fer altres coses. 

Aquest llibre parla de d’impressors, de llibreters, d’editors, parla de llibres, i voldria dir moltes coses, però ja hi ha gent especialista en aquestes matèries que en parlaran, jo només puc dir que m’ha emocionat i escriuré aquí una frase del llibre que em sembla molt maca, es la frase que inicia el capítol 21: 

 ” La memòria, més que un punt final, estàtic, l’escena immòbil d’un retrat, és un riu, un corrent d’aigua que sempre està en moviment, que es regenera amb l’acte de rememorar. És capaç de fer-nos veure les coses velles amb ulls nous i això ens obre portes secretes, connexions insospitades, i ens sorprenem de nosaltres mateixos perquè anem ampliant o inventant el mateix record amb detalls que ens havien passat desapercebuts que ens obren finestres a mons ignorats”.    

 I en aquestes quatre ratlles, que no apunt, només afegir que llegir és una de les millors coses que aprenem, i si les lectures són com la d’aquest llibre, aleshores la felicitat que podem sentir mentre llegim no és gaire lluny.

Publicat el 26 d’abril de 2009 a http://xavierqs.nireblog.com per Xavierqs

77.- Bibliovergonyós

bibliovergonyos1ok.jpg

La Vanguardia, dia 26 de juliol del 2009. “La foto del lector”, La triste ruina de los quioscos de Diputació      Ignacio Bello Carreira escribe: “ Quería denunciar con esta foto el estado ruinoso de dos quioscos de venta de libros de segunda mano de la calle Diputació. Ambos quioscos se encuentran en un estado lamentable, con las paredes y techos rotos y llenos de pintadas. Esto contrasta más todavía con el entorno de edificios nobles por donde pasan infinidad de turistas a diario”. 

 El pitjor es que la resta de quioscs no estan com el de la foto, però quasi,  fa pena veure’ls. Vaig passar ( fa mesos) expressament pel lloc per veure els quioscs perquè havia llegit coses i tenia alguna notícia dels mateixos i volia saber com eren en realitat i que podia trobar. Estaven bruts i molt mal endreçats , vaig sortir corrent.

Diu el senyor Bello que són una ruïna i estan en un estat lamentable, té raó, jo crec que són una pena i l’efecte que donen, que fan, és el d’una vergonya molt gran, molt gran molt . I això passa en una ciutat en la que el llibre, els llibreters, els lectors i les indústries del llibre són tan importants ( o eren). És vergonyós.

Publicat l’11 d’agost de 2009 a http://xavierqs.nireblog.com per Xavierqs

76.- Maig

 

Avui, primer aniversari d’aquest QUADERN DEL RETORN, celebro i honoro el mes de maig amb aquesta miniatura.

Paga la pena de contemplar aquest ubèrrim paisatge; el bosc s’enfila pel pendent, suau i verd. I en la llunyania, retallat en un cel blau de somni, un castell: agulles i merlets. Si mires el llac, tal volta els veus repetits sobre l’aigua.

Un cavall de crinera blanca i serrell noble centra l’ escena. El palafrè llueix guarniments daurats. Inflant el pit contra el vent duu el pas, ferm i segur.

Crec, però, que l’ esplendor de maig empal·lideix enfront la feliç estampa dels nuvis. Damunt el dors, cavalca un jove, feliç i romàntic, amb falcó sobre el guant de la mà esquerra. Es veu bell i formós, des del cap, cofat amb barret de vellut, fins les polaines amb esperons. Sobre el gipó llueix una cadena d’ or.

A la gropa, darrera seu, la núvia, motiu de tants instants joiosos. Els ulls, entrellucats pudorosament, sense deixar entreveure el ribet de les pestanyes. Les galtes lluint acolorides per la gaubança. De la còfia flamenca volen les randes en l’ aire de maig. Cobreix l’ esvelta figura, fins els peus, un vestit roig de festa, ornat i amb mànigues, coll i cosset.

Al rerefons, arbres frondosos s’ entrellacen a manera de ventall, un arbust carregat de flors aixeca les seves branques i el freixe treu el cap rialler…

Presidint tota l’ escena, dins un globus blavís, el signe astrològic dels Bessons –que regeix Mercuri– del 21 de maig al 20 de juny.

© La il·lustració d’aquest comentari procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

Publicat el 18 de maig de 2009 a http://quaderndelretorn.blogspot.com per Xavier Martín i Arruabarrena