Un bloc de contes, relats i pensaments

Primer de tot cal donar gràcies (gairebé 100 gràcies):

- Merci per la bona acollida que heu tingut amb aquest concurs!!! Va per tots (Agnès Setrill, Almorro, Arare, Arlequí, Carme Rosanas, Clidice, Coses2, David Gálvez, El veí de dalt, Eli, Elvira FR, Francesc Mompó, Francesc Puigcarbó, Garbi24, Helena, Isabel de Yzaguirre, Jesús M. Tibau, Jordi Casadevall, Jordi Girbén, Josep Lluís Abad, Josep Manel, Kweilan, Marta Contreras, Mercè Climent, Misael Alerm, Noves Flors, Òscar Roig i Carrera, Puigmalet, Rita, Rosa Roig, Salvador Macip, Tirai, Txell, Viu i llegeix, Xavier Martín i Arruabarrena, Xavierqs) i també pels lectors d’aquest bloc i els que heu ajudat a que tingués més repercussió.

I ara què?

Des d’ara i fins al 6 de febrer s’obre un període de reflexió per tal de poder llegir i valorar les entrades. Per què una entrada sense comentaris és com un dia sense pa, un sol sense lluna, un mar sense aigua, un “mojito” sense menta.. Pel llibre, podria estar bé que cada entrada tingués algun comentari… (només és una reflexió en veu alta, o millor dit, en lletra escrita)

Els participants rebreu per un mail informant-vos de tot, per que estigueu informats de cada pas i per que pugueu fer la vostra tria.

Una sentida abraçada i sort!

Ramon

EL FUMADOR Juan Gris 1913 

No t’entenc i em treus de polleguera.
Com pots ser així? Sembla que no visquem al mateix món. Allò que per mi és blanc, per tu és negre. Com es pot ser tan quadriculat?

M’agradaria poder entrar a dins teu i desmuntar-te com un rellotge i descobrir com funciones per dintre. Saber quins engranatges et manen. Treure’t l’ull dret i observar que és el que veu, quins sabors tasta la teua llengua; i quines olors, a part del tabac, t’entren pel nas…

Com un cirurgià, buscar quina peça no funciona o si és que totes van a la seua i confonen la imatge final, com el fum que emboira la teua presència.

I després, amb totes les parts a sobre la taula, sabent que sent cada una, tornar-les a muntar d’una manera clara que em permeti veure lo mateix que veus tu…

Com pot ser que tenint-te tan a prop, et senti tan lluny!!!

2ª aportació als Relats Conjunts

Publicat el 16 de setembre de 2009 a http://www.opinalia.com/bloc per Ramon

M’agrada desvestir-te. Poc a poc, gaudint de cada capa.

Mentre van caient les capes, una a una, intento imaginar que hi haurà darrere, amb què em sorprendràs, quins nous sabors i colors amagues.

Com un nen petit, àvid de sensacions i noves experiències, descobrir amb delit noves olors que desprèn la teua pell blanca, justament torrada.

Sota la teua pell blanca s’hi amaga segur, una explosió de goig i plaer.

Des de que el meu amic et va descobrir i em va explicar els teus secrets, les nostres trobades són continues, una vegada al mes com a mínim. Mai em falles i jo et segueixo fidel com el primer dia.

Cap al vespre, després d’un dia dur; quan el cap ja necessita repòs i es comença a enterbolir la ment, m’aturo davant de la fruiteria del carrer Mallorca i compro 3 cebes tendres. Més tard a l’Àrea agafo una safata de carn picada i un bric de beixamel. Arribo a casa i em poso el davantal:

Primer tallo la ceba en trossos ben petits, la dauro a la paella amb una xic d’oli. Desprès la carn i una culleradeta d’espècies preparades per fer salsa “Putanesca” (hi ha all, olives seques, peperoncino,…); que vam comprar a Roma en un d’aquells locals amb encant, ara ja farà 3 anys.

Quan ho tinc ben daurat hi afegeixo un pot de tomàquet triturat dels grans i deixo que faci xup-xup una estoneta. I després la part que més m’agrada! Com que la safata del forn està molt rovellada, -ja se sap que les coses de l’IKEA, no són per sempre- faig servir un motlle de fer pastissos.

Primer una capa de pasta, després la salsa i a sobre beixamel. Pasta, salsa i beixamel. Pasta, salsa i beixamel. Pasta , salsa i beixamel… i a dalt de tot ple de formatge ratllat, com si fos una d’aquestes cases de palla que surten als contes.

Al forn mitja hora i… el dia es recorda més distant, els colors comencen a inundar-me la cara, els gestos es relaxen. Al cap i a la fi, ha estat un bon dia.

Lasanya amb forma de pastís de carn 

 Publicat el 19 de gener de 2010 a http://www.opinalia.com/bloc per Ramon

Un diumenge a casa dels Romeu-Garcia:
- Guiu, hem de parlar. Així no podem pas continuar. Ho comprens, oi?
- Sí, jo també havia de parlar amb tu d’això, Mercè.
- La veritat és que no sé ben bé per on començar. El que tu tinguis la mateixa sensació, però, ens facilitarà les coses, espero.
- Bé, mentre no les compliquin més, ja em dono per satisfet, però tinc els meus dubtes de com portarem aquest tema.
- Guiu, al cap i a la fi, ja sabem que mai no són fàcils aquests punts i final. Però som madurs, i jo et tinc per un home intel·ligent i sensat.
- Coi, Mercè! No té res a veure com pugui arribar a ser d’intel·ligent. Potser si haguéssim estat intel·ligents de veritat no ens hi trobaríem en aquesta situació, no creus?
- És possible, però ens hi trobem, i no hi ha res a fer… a més, t’he de dir una cosa. Té a veure amb en Miquel i l’Anna- quan en Guiu va sentir aquests noms, el cor li va sortir per la boca. Els seus amics, amics de tots dos. Sempre anaven plegats a tot arreu: cinemes, sopars, futbol… massa plegats fins i tot. “L’Anna”, pensava dolçament.- Guiu -prosseguí la Mercè- en Miquel i jo…
- Calla! No cal que ho diguis…

En el mateix moment, a casa dels Llopis-Ruiz:
- Miquel, hem de parlar. Així no podem pas continuar. Ho comprens, oi?
(…)
- Calla! No cal que ho diguis…

Publicat el 25 de gener de 2010 a http://almorro.blogspot.com per Almorro

El nen despertava fet un home. Un home que intentava ser persona. Recordava amb nostàlgia els somnis d’infantessa, les corredisses amb companys d’escola que el temps s’endugué, aquella primera noia amb la que volia tenir els seus primers jocs de mans, somnis i idees de bomber, la percepció que el futur era immediat i no tan abstracte com ara ho sentia, si el present li ho permetia, és clar.

El nen tenia pressa per arribar a tot, si havia res que romangués eteri en un demà, llavors, s’hi abalançava sense cap mirament; l’home, en canvi, sabia que tot arriba i no tenia pressa per res, “ja en tinc prou deixant-me portar per les obligacions que em roben els minuts del dia”- es repetia tot sovint.

El nen volia ser gran, com ho recordava ara l’home! El nen volia aquella sensació de poder amb tot, de tenir respostes per tot, de dominar totes les situacions, de tenir sempre la força de la raó… però ara, l’home, no volia tenir l’obligació de poder amb tot, no tenia respostes per tot, no dominava totes les situacions i les seves raons no tenien cap força a poc que se les repensés un parell de vegades.

El nen veia en ser home la raó de la vida, i l’home veia en les il·lusions del nen la força de la vida.

Un dia, una idea va fer que l’home s’hi llevés com feia temps que no recordava sentir-s’hi. “Tant complicat no podia ser viure com un etern ‘Home-nen’, no?”- va pensar. I la idea de no ofegar la vida dins el present, de fer-se propietari del temps i les il·lusions del futur, li dibuixaven tal somriure al rostre que fins i tot li feia mal. Estava decidit a no deixar d’existir i a donar ales al nen que encara bategava dins seu, va agafar llapis i paper, i va començar a escriure.

Publicat el 25 de gener de 2010 a http://almorro.blogspot.com per Almorro

Tinc impressora nova. Ja feia un parell de setmanes que l’anterior impressora (una HP caríssima) s’havia mort. Es va morir fent sorollets.
“Bip” “Doing” No us en sabria fer l’onomatopeia però penseu en quan poseu un hardware nou, que fa una mena de “Doing”… m’enteneu?
Doncs bé, el meu pecé no parava de fer “doings” i jo em tornava boja intentant saber d’on venien. Vaig passar-me l’antivirus (llavors gastava el kaspersky) i res de res, no eren ni virus, ni trojans, ni cap element estrany en el meu ordinador.
Llavors va venir el meu fill informàtic i li vaig dir: – “Nen”, caldrà formatejar? – amb aquella cara de terror…- però ell em va respondre que primer calia veure qui era el culpable dels “doings”. I el culpable no era un altre que la impressora, que estava a les acaballes.
La vam retirar com qui retira un cadàver, ves, què havíem de fer? i encara la tenim al cobert, esperant ser portada a la deixalleria.
Per altra banda, el capità m’havia regalat un ratolí “NGS” que se’m polia dues piles a la setmana (ho trobo una barbaritat) i vaig decidir que s’havia de canviar, perquè a casa no guanyàvem per piles!

Total que avui hem anat a Mediamarktjonosoctonto i ens hem firat: una magnífica HP, més barata que els cartutxos de tinta (sembla mentida). Veurem el que durarà, però la realitat és que l’utilitzo molt poquet, per tant, no valia la pena gastar-se massa quartos.

El ratolí nou és una passada, no va amb piles sinó amb bateria recarregable. La qüestió és que la meva taula de treball sembla, ara mateix, una nau espacial o un camp de batalla (no sabria amb quina imatge quedar-me)… demà toca fer neteja, perquè ara mateix hi conviuen tres ratolins, el mòbil, un dictàfon que m’emporto per quan no em ve de gust escriure (em dicto a mi mateixa, ves quina bogeria), un “escoltador d’emepetresos“, el telèfon fix, el fax, el portàtil del capità i un objecte (només un) que recorda vagament que vaig néixer el segle passat: la meva ploma estilogràfica (entranyable)…

Ah! Deixo la nostàlgia de la ploma per comentar-vos que vaig canviar el kaspersky pel Norton (altra vegada) perquè feia que l’ordinador s’enlentís “una cosa triomfal”. Ara va millor. Ja no hi ha “doings”, no tinc virus i…tinc molta son.

Así pues, mañana os lo traduzco, pero de verdad que no tiene la más mínima importancia.Aun así, prometo traducción. Tranquilos, no me meto ni con la política, ni con la religión ni con el sexo.
De religión hablaremos otro día, que hoy escuchaba por la radio las palabras de Su Santidad y me ha dado un ataque de risa. Pero hoy no. Hale, buenas noches…

Publicat el 14 de març de 2007 a http://elmeumar.blogspot.com per Arare

Diuen que hi ha tres “jos”. El jo que ens pensem que som, el jo que els demés veuen en nosaltres i el jo que realment som.

Però, si això és veritat, a aquest darrer i autèntic jo, no l’ha conegut mai ningú. I cada altre que ens mira, doncs, també és un ignorant de si mateix. Una mirada que ens recrea que tampoc no és de ningú.

I mentrestant ens passem mitja vida volent ser algú altre, absurdament, com fantasmes perseguint fantasmes…

Publicat el 3 de novembre de 2009 a http://metafisicaquotidiana.blogspot.com per Òscar Roig i Carrera

Avui, dia de “Tots Sants”, m’agradaria suggerir uns quants epitafis, per si algú els vol aprofitar. Jo és que vull que m’incinerin i no en faré servir; però, de vegades, se m’acudeixen epitafis, no hi puc fer més, jo sóc així… A disposar… i llarga vida a tots els lectors del metafísica! (I, sobretot, al seu autor…)

1) Ara no enyoro ni no poder enyorar.
2) El meu metge hauria d’estar aquí.
3) Viu el que ho llegeixi.
4) Finalment, espero que algú parli bé de mi.
5) Segur que em va matar el joc, les dones o l’alcohol… Sinó ja sé qui ha estat!
6) Vaig ser un home normal i corrent. (Espero que m’hagin enterrat vestit de dona, com els vaig demanar.)
7) Vaig ser una bona persona. Ara tinc tota l’eternitat per penedir-me’n.
No vaig tenir cap fill. No vaig plantar cap arbre. No vaig escriure cap llibre. Però ara tinc un epitafi ben allunyat dels tòpics.
9) Vaig ser feliç, cosa que ara només puc lamentar.
10) A la mort t’hi deus acabar acostumant, com a tot a la vida.
11) La vida és massa breu com per perdre el temps pensant en el meu epitafi.
12) No hi sóc. Fins aviat.
13) Una frase no pot resumir la meva vida. Posem-ne, doncs, almenys dues.
14) Una petita pèrdua per un home, un gran alleujament per la humanitat.
15) Sóc mort. I ara què?
16) No ploreu pas per mi. Descansava eternament des que vaig néixer.
17) La vostra vida no té cap sentit. De la meva prefereixo no parlar-ne.
18) Morir no és el pitjor que et pot passar, i després ja no et pot passar res més dolent.
19) Gràcies per llegir el meu epitafi. Lamento que jo no podré llegir mai el teu.
20) No bevia, no fumava, feia exercici: vaig fer el préssec!

I per acabar un en un to una mica més poètic:

Tu que vens a la meva tomba: allunya els teus passos. Pots trobar-me sempre allà on ho desitgis, excepte aquí.

Publicat l’1 de novembre de 2009 a http://metafisicaquotidiana.blogspot.com per Òscar Roig i Carrera

L’A em defensa davant del seu pare que té ganes de riure-se’n de mi. Serà possible? Coi, d’home!

- Tens bloc?
- Per què ho preguntes així de cop?
Uns minuts més tard.
- Bé, així tens bloc. No cal que em diguis l’adreça.
Davant de l’evidència em poso a riure.

Les diades de Tots Sants i dels Fidels Difunts (deixaran de dir-se així, aviat?) continuen tenint un cert pes específic al calendari, amb la concentració de commemoracions religioses i diverses tradicions (nacionals i d’importació), però desnaturalitzant-se de forma accelerada.

A casa, l’1 de novembre significava el començament oficial de la temporada del fred. La mare preparava per dinar una sopa on hi posava unes fines llesques de pa torrat (que ja venien així) i petites mandonguilles. En deien, almenys nosaltres, “sopa torrada”. Les castanyes es feien en una paella foradada, al foc viu, i sortien per postres, amb els panellets, ben embolicades en paper de diari per conservar bé la calor. Perquè abans, l’1 de novembre feia fred.

El temps ha trastocat les coses. Ni fa el fred d’abans (la gent dubta de si comprar les castanyes anant o tornant de la platja) ni les tradicions són les mateixes. Les castanyeres de tota la vida estan missing i els carrers s’omplen de canalla mig disfressats o amb la cara pintada, celebrant la cosa aquesta del Halloween. No em molesta tant per ser un costum americà (en realitat és una tradició irlandesa, crec) com per haver-se introduït vulguis que no a la nostra societat, pràcticament per la força, d’un any per l’altre.

Em pregunto fins a quin punt hem de ser indiferents a tants canvis.

Publicat el 31 d’octubre de 2009 a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/149498 per Jordi Casadevall

Segons l’IEC totes tres versions són una segona edició respecte el DIEC1, el del 1995. O sigui que l’actual diccionari normatiu és la tercera versió de la segona edició i, alhora, la seva primera edició en rústica, afirmació que sembla digne d’un guió de Julius Henry Marx.

Dins del web de l’IEC parlen de les “diferents impressions del DIEC2″ per referir-se a allò que jo aquí anomeno “versions”. Aquest ús d’”impressió” es refereix a la pròpia primera accepció del terme: “1 1 f. [AF] [LC] [CO] Acció d’imprimir; l’efecte. La impressió d’un llibre. Una impressió acurada. Procedir a la segona impressió d’una obra“. Em queda el dubte de si una segona impressió, i aquest DIEC2 ja n’ha tingut tres, no s’hauria de considerar una “reimpressió”. Raonablement semblaria que sí, però el terme “reimpressió” és sinònim d’”edició” (en la accepció 4 2 d’aquest darrer). En conseqüència, l’actual diccionari canònic, normatiu i de referència de la llengua catalana seria una tercera edició de la seva pròpia segona edició.

En definitiva, i per aclarir aquesta petita controvèrsia lèxica, no hi ha res com emprar l’analogia teològica de la Santíssima Trinitat. L’actual DIEC2 és un i tri, un sol diccionari que existeix simultàniament en tres edicions distintes: la primera en rústica, la segona del DIEC i la tercera del DIEC2. Un, tri i en dos volums. Ni Anselm de Canterbury ho hauria superat.

Jerseis, jaquetes, mitges, mitjons, vaig plegant-ho tot, acuradament, i guardant-ho a les bosses pensades especialment per guardar aquesta mena de peces: unes bosses de plàstic (diu que reciclable, esperem que sigui així) impregnades d’olor i suposadament anti-arnes, però sense olor de naftalina.

Fa uns quants anys, a la butaca del meu costat, al Liceu, hi havia una senyora molt gran. Potser és morta, ja, pobra senyora, doncs tenia ja tenia un aspecte mig fantasmagòric. Portava una faldilla llarga fins als peus – segurament era la única persona en tot el teatre, en una funció de tarda, ara que, per sort, s’ha democratitzat la manera de vestir per assistir a l’òpera, la qual cosa agraïm els que ens agrada l’òpera però no ens podem permetre un modelet per a cada ocasió – aquella senyora portava una faldilla llarga, de vellut negre, i una brusa de lamé daurat. A la falda hi tenia una estola de pell. No sé de quina bèstia era, aquella pell, però feia basarda per dues coses: perquè els seus ulls em van estar mirant durant tota la funció i perquè feia una pudor de naftalina que tirava d’esquena.

 L’òpera en qüestió era Wozzeck, d’Alban Berg, amb una posta en escena de Calixto Bieito. Pobra senyora!!! La pobra dona no entenia res; em va dir en dues o tres ocasions que allò ja no era el que havia estat, que la música no era música, que el Liceu ja no era el Liceu i que ella ja no hi tornaria més, perquè això que hi anéssim vestits “de carrer” era més o menys com això de fer la comunió amb vestits “normals”, que la societat s’havia tornat boja. Mentre em deia tot això, el cor del Liceu pul·lulava en pilotes per l’escenari i les bravades naftalíniques junt amb les mirades d’aquella bèstia se’m tiraven al damunt.

Crec que per sempre més associaré les arnes, la decrepitud i l’olor de naftalina. Però l’òpera em continuarà agradant, afirmo, malgrat les postes en escena estrafolàries.

Bé, a partir d’aquesta anècdota – real com la vida mateixa- he deixat de comprar boletes de naftalina per als meus armaris. Guardo la roba d’hivern en unes bosses especials, “con olor a cedro” i se suposa que les arnes hi passaran de llarg.

Publicat el 22 de maig de 2009 a http://elmeumar.blogspot.com per Arare

Avui tocava una Frase sobre Bibliofília, però de tant en tant és bo anar canviant,

he trobat aquest acudit a ¡ Cu-Cut ¡ , en el n. 1, del 2 de janer [sic] de l’any 1902.
Les paraules potser no es veuen gaire bé, les escric aquí:

“Quan els pares de la patria

Han partit el gall a trossos,

Ells se queden ab els talls

Y’l país rosega’ls ossos.

El títol sembla “Plat del dia”, i crec que si en contes de 1902 posem 2009 la cosa no canvia gaire.

Publicat l’1 de juliol de 2009 a http://xavierqs.nireblog.com per Xavierqs

El dia de Sant Jordi vaig començar a llegir el llibre Impremta Babel d’Andreu Carranza, avui diumenge, a les sis i escaig l’he acabat. 

Llegir llibres en tant poc temps no em passa gaire, és molt difícil iniciar la lectura d’una novel.la i restar impacient per continuar-la una vegada deixes de llegir-la per fer altres coses. 

Aquest llibre parla de d’impressors, de llibreters, d’editors, parla de llibres, i voldria dir moltes coses, però ja hi ha gent especialista en aquestes matèries que en parlaran, jo només puc dir que m’ha emocionat i escriuré aquí una frase del llibre que em sembla molt maca, es la frase que inicia el capítol 21: 

 ” La memòria, més que un punt final, estàtic, l’escena immòbil d’un retrat, és un riu, un corrent d’aigua que sempre està en moviment, que es regenera amb l’acte de rememorar. És capaç de fer-nos veure les coses velles amb ulls nous i això ens obre portes secretes, connexions insospitades, i ens sorprenem de nosaltres mateixos perquè anem ampliant o inventant el mateix record amb detalls que ens havien passat desapercebuts que ens obren finestres a mons ignorats”.    

 I en aquestes quatre ratlles, que no apunt, només afegir que llegir és una de les millors coses que aprenem, i si les lectures són com la d’aquest llibre, aleshores la felicitat que podem sentir mentre llegim no és gaire lluny.

Publicat el 26 d’abril de 2009 a http://xavierqs.nireblog.com per Xavierqs

La Vanguardia, dia 26 de juliol del 2009. “La foto del lector”, La triste ruina de los quioscos de Diputació      Ignacio Bello Carreira escribe: “ Quería denunciar con esta foto el estado ruinoso de dos quioscos de venta de libros de segunda mano de la calle Diputació. Ambos quioscos se encuentran en un estado lamentable, con las paredes y techos rotos y llenos de pintadas. Esto contrasta más todavía con el entorno de edificios nobles por donde pasan infinidad de turistas a diario”. 

 El pitjor es que la resta de quioscs no estan com el de la foto, però quasi,  fa pena veure’ls. Vaig passar ( fa mesos) expressament pel lloc per veure els quioscs perquè havia llegit coses i tenia alguna notícia dels mateixos i volia saber com eren en realitat i que podia trobar. Estaven bruts i molt mal endreçats , vaig sortir corrent.

Diu el senyor Bello que són una ruïna i estan en un estat lamentable, té raó, jo crec que són una pena i l’efecte que donen, que fan, és el d’una vergonya molt gran, molt gran molt . I això passa en una ciutat en la que el llibre, els llibreters, els lectors i les indústries del llibre són tan importants ( o eren). És vergonyós.

Publicat l’11 d’agost de 2009 a http://xavierqs.nireblog.com per Xavierqs

Avui, primer aniversari d’aquest QUADERN DEL RETORN, celebro i honoro el mes de maig amb aquesta miniatura.

Paga la pena de contemplar aquest ubèrrim paisatge; el bosc s’enfila pel pendent, suau i verd. I en la llunyania, retallat en un cel blau de somni, un castell: agulles i merlets. Si mires el llac, tal volta els veus repetits sobre l’aigua.

Un cavall de crinera blanca i serrell noble centra l’ escena. El palafrè llueix guarniments daurats. Inflant el pit contra el vent duu el pas, ferm i segur.

Crec, però, que l’ esplendor de maig empal·lideix enfront la feliç estampa dels nuvis. Damunt el dors, cavalca un jove, feliç i romàntic, amb falcó sobre el guant de la mà esquerra. Es veu bell i formós, des del cap, cofat amb barret de vellut, fins les polaines amb esperons. Sobre el gipó llueix una cadena d’ or.

A la gropa, darrera seu, la núvia, motiu de tants instants joiosos. Els ulls, entrellucats pudorosament, sense deixar entreveure el ribet de les pestanyes. Les galtes lluint acolorides per la gaubança. De la còfia flamenca volen les randes en l’ aire de maig. Cobreix l’ esvelta figura, fins els peus, un vestit roig de festa, ornat i amb mànigues, coll i cosset.

Al rerefons, arbres frondosos s’ entrellacen a manera de ventall, un arbust carregat de flors aixeca les seves branques i el freixe treu el cap rialler…

Presidint tota l’ escena, dins un globus blavís, el signe astrològic dels Bessons –que regeix Mercuri– del 21 de maig al 20 de juny.

© La il·lustració d’aquest comentari procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

Publicat el 18 de maig de 2009 a http://quaderndelretorn.blogspot.com per Xavier Martín i Arruabarrena