Un bloc de contes, relats i pensaments

Em fascina la figura del bufó medieval. Segur que en la realitat no anava ben bé així, però jo me l’imagino com a les pel·lícules o al teatre: sempre als peus del rei, fent el burro, vestit grotescament amb aquell barret de punxa i els cascavells… Me l’imagino també com l’únic personatge de la cort autoritzat a escarnir al rei i a dir-li les veritats als seus nassos, gràcies a l’excusa de l’humor i a la seva condició de personatge a qui ningú es pren seriosament. Me l’imagino per la nit sol a la seva habitació (sens dubte que el bufó era un personatge solitari), ja sense el seu vestit grotesc, mirant-se completament nu al mirall, molt seriós, considerant la seva curiosa vida i condició. Me l’imagino tal vegada plorant tot considerant la gran injustícia en la manera de governar del seu rei (perquè tots els reis governen injustament), i imaginant-se ell mateix amb la corona: segur que ell ho faria molt millor. Ell seria just amb els pobres i els humils, com ell mateix… Però després també s’imaginaria el rei als seus peus vestit de bufó i fent el burro: segur que no en sabria gens ni mica de fer gràcia. En realitat el seu rei per fer les bufonades habituals, que tanta gràcia i tanta pena li feien, era necessari i imprescindible que continués portant la corona. I, si ell es posava a fer de rei, el món perdria un gran còmic, i tot bufó autèntic sap millor que ningú de la gran tragèdia íntima en què consisteix la vida de tots els homes, i que, per tant, l’última cosa que pot perdre el món és la possibilitat d’una rialla. Amb pensaments similars a aquests, es calmaria, s’eixugaria les llàgrimes, i quedaria mig en pau amb ell mateix, disposat a continuar fent el pallasso amb un vestit grotesc pel seu rei, al dia següent. Finalment, me l’imagino anant-se’n a dormir, abraçat tendrament a una petita reina de drap, molt bufona.