96.- L’home-nen
El nen despertava fet un home. Un home que intentava ser persona. Recordava amb nostàlgia els somnis d’infantessa, les corredisses amb companys d’escola que el temps s’endugué, aquella primera noia amb la que volia tenir els seus primers jocs de mans, somnis i idees de bomber, la percepció que el futur era immediat i no tan abstracte com ara ho sentia, si el present li ho permetia, és clar.
El nen tenia pressa per arribar a tot, si havia res que romangués eteri en un demà, llavors, s’hi abalançava sense cap mirament; l’home, en canvi, sabia que tot arriba i no tenia pressa per res, “ja en tinc prou deixant-me portar per les obligacions que em roben els minuts del dia”- es repetia tot sovint.
El nen volia ser gran, com ho recordava ara l’home! El nen volia aquella sensació de poder amb tot, de tenir respostes per tot, de dominar totes les situacions, de tenir sempre la força de la raó… però ara, l’home, no volia tenir l’obligació de poder amb tot, no tenia respostes per tot, no dominava totes les situacions i les seves raons no tenien cap força a poc que se les repensés un parell de vegades.
El nen veia en ser home la raó de la vida, i l’home veia en les il·lusions del nen la força de la vida.
Un dia, una idea va fer que l’home s’hi llevés com feia temps que no recordava sentir-s’hi. “Tant complicat no podia ser viure com un etern ‘Home-nen’, no?”- va pensar. I la idea de no ofegar la vida dins el present, de fer-se propietari del temps i les il·lusions del futur, li dibuixaven tal somriure al rostre que fins i tot li feia mal. Estava decidit a no deixar d’existir i a donar ales al nen que encara bategava dins seu, va agafar llapis i paper, i va començar a escriure.
Publicat el 25 de gener de 2010 a http://almorro.blogspot.com per Almorro
Està bé tornar a ser nen… Només pensar-ho fa molta il·lusió. gran conte!
Jo també estic enamorada de la meva infantesa. M’agrada aquesta idea del nen que vol ser home, i de l’home que vol ser nen. Sol passar.
Crec que a tots ens agradaria tornar a quan teniem de 6 a 14 anys, crec que van ser anys únics.
És una contradicció vital, de nen un vol ser gran, de gran un enyora ser nen. El més important és, com casualment reflectia un article d’un diari d’ahir, “que ens enterrin amb 80 anys sense haver mort als 20″.
Sempre hauríem de veure el món amb ulls d’infant, amb l’esperit jove, descobrir, sinó cada dia, el més sovint possible que, encara ens podem sorprendre de nosaltres mateixos, de tot allò que ens envolta i que poques vegades ens detenim a mirar, ens podem re- inventar, podem gaudir de les coses i de les persones com si es tractés del primer cop i no oblidar que dels infants podem aprendre molt, el món dels infants ens fan grans, ens enriqueix ! ens podríem deixar contagiar de tant en tant.
Aquest relat m’ha agradat molt perquè m’ha fet reflexionar , apropant-me a la idea de que no hem d’amagar el nen que tots portem a dins, i si més no , viure amb il·lusions. Molt bé expressat.
M’hi veig en l’obligació, amb un somriure, d’aclarir que el comentari de Bebe, és realment de Bebe…. però fent servir la sessió que vaig deixar oberta per tal que llegís un conte que no coneixia.
Sembla una mica recargolat però, i el que hem rigut a casa?
Molt bo. M’ha encantat aquest conte que ens fa reflexionar sobre les il.lusions que mai no hem d’abandonar.