97.- Vides creuades
Un diumenge a casa dels Romeu-Garcia:
- Guiu, hem de parlar. Així no podem pas continuar. Ho comprens, oi?
- Sí, jo també havia de parlar amb tu d’això, Mercè.
- La veritat és que no sé ben bé per on començar. El que tu tinguis la mateixa sensació, però, ens facilitarà les coses, espero.
- Bé, mentre no les compliquin més, ja em dono per satisfet, però tinc els meus dubtes de com portarem aquest tema.
- Guiu, al cap i a la fi, ja sabem que mai no són fàcils aquests punts i final. Però som madurs, i jo et tinc per un home intel·ligent i sensat.
- Coi, Mercè! No té res a veure com pugui arribar a ser d’intel·ligent. Potser si haguéssim estat intel·ligents de veritat no ens hi trobaríem en aquesta situació, no creus?
- És possible, però ens hi trobem, i no hi ha res a fer… a més, t’he de dir una cosa. Té a veure amb en Miquel i l’Anna- quan en Guiu va sentir aquests noms, el cor li va sortir per la boca. Els seus amics, amics de tots dos. Sempre anaven plegats a tot arreu: cinemes, sopars, futbol… massa plegats fins i tot. “L’Anna”, pensava dolçament.- Guiu -prosseguí la Mercè- en Miquel i jo…
- Calla! No cal que ho diguis…
En el mateix moment, a casa dels Llopis-Ruiz:
- Miquel, hem de parlar. Així no podem pas continuar. Ho comprens, oi?
(…)
- Calla! No cal que ho diguis…
Publicat el 25 de gener de 2010 a http://almorro.blogspot.com per Almorro
No coneixia el teu blog encara. Com que no permets comentaris al teu blog, t’ho dic ací. M’ha agradat força aquestes vides creuades! Sort per al concurs. Vaig a continuar llegint més.
Una història ben entortolligada!
És una construcció narrativa sorprenent. Sense dir res ho diu tot.
No gaire entortolligada, és l’amor un altre cop, com a 99 i 98.
L’amor ja és entortolligat de mena, de fet cada persona té una definició, més o menys propera i amb els matisos que cadascú aporta. Aquestes puntualitzacions, per petites que siguin, ja donen fe de la seva complexitat.
És important conèixer si el final us l’esperàveu o us ha sorprès, tot i que sigui relativament. De vegades, en relats tan curts és complicat, si més no per a mi, poder fer cabrioles narratives amb un mínim sentit. Però que la construcció pugui sorprendre ja em resulta molt gratificant.
Pel que fa als comentaris del bloc, té una explicació, molt més senzilla i humana del que pugui semblar. És el segon bloc que obro, el primer té uns quants anys i va caure en l’oblit. Aquest el vaig obrir, el vaig deixar macerar i, de tant en tant, he anat fent petites i esporàdiques incursions més personals i experimentals que amb ànims de lectors. Ara tinc la ferma decisió de posar-m’hi més seriosament, i deixar que creixi amb absolut respecte per qui el pugui llegir o opinar. Paraula.
doble pareja, embolica que fa fort!!
No, no m’esperava res…tal com ho escrius pot ser qualsevol tema.Per a ixò m’agrada perquè el final és sorprenent.
ui,ui,ui… quin perill!
o que bé! no? tot depèn de com es miri…
Bon relat!